PORTELL s. XX                                                                            www.portell.tk


 

ANY

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

 
 
l'Albareda Castellfort Cinctorres Forcall Herbers la Mata Morella Morella Olocau Palanques Portell Sorita Todolella Vallibona Villores

s.XX Entrevista a Manuel, un veí de Sorita, nascut l'any 1932. La gravació està en el Museu de la Paraula. Arxiu de la Memòria Oral Valenciana. Forma part de més de 300 entrevistes digitalitzades i enregistrades en format audiovisual a principis del segle XXI. Copiem la transcripció:

- VOSTÉ ÉS EL GRAN, EL GERMÀ MAJOR?
- [Assenteix amb el cap]
- QUANTS GERMANS VAN SER A CASA?
- Dos.
- VOSTÉ I DOS MÉS O VOSTÉ...?
- No, no, jo i un altre.
- VOSTÉ I UN ALTRE?
- Sí.
- I COM ÉS QUE VIVIEN A CASA DELS SEUS UELOS?
- Perquè entonces, normalment se quedae un fill a cuidar-los eh, i jo..., pues va ser ma mare la que se va quedar en, en ell. Saps? I vam estar allí sempre.
- O SIGA, QUE ES VA QUEDAR SA MARE AMB ELS SEUS PARES, NO?
- És igual que ara. Tu suposa't una cosa: ara els auelos van a una residència. Entonces ere diferent, perquè entonces hi havie... els auelos deixaven un hereu pa que aquell els cuidare.
- O SIGA QUE A UN GERMÀ LI DONAVEN MÉS, MÉS HERÈNCIA. ÉS AIXÒ?
- Sí.
- PER A QUE, PER A QUE CUIDARA ALS PARES.
- Muy bien.
- I COM VA SER, EL CAS DE SA MARE, QUANTES GERMANES EREN?
- Tres.
- TRES GERMANES?
- [Assenteix amb el cap].
- LES TRES DONES.
- Les tres dones.
- I SA MARE QUINA ERA, LA MAJOR, LA MENUDA.
- La menuda.
- ERA LA MENUDA.
- [Assenteix amb el cap]
- I AIXÒ ES SOLIA FER AIXINA? DONAEN, FEEN L'HEREU, LA HEREVA ALA FILLA MENUDA, O ERA AL FILL MAJOR? COM ERA AIXÒ?
- Això ere que el que se quedae a casa pa' que cuidare als vells. Pa' que cuidare als pares.
- O SIGA, NO TENIA RES QUE VORE EN L'EDAT DEL, DEL FILL?
- No, no.
- IGUAL PODIA SER HEREU EL MAJOR, COM PODIA SER HEREU EL MENUT?
- [Rebufa] Ahí se reunien els pares en els fills i dien: "Qui és el que, qui serà el que mos cuidarà a mosatros?" "Pues jo." "Vale, pues tu has de tindre açò, i vosatros tindreu una llegítima de la herència". Entens? O sea de que el que se quedae que no cuidae als pares, aquells tenien una llegítima de la herència que hi havie, cases u terres o lo que havie.
- COM ES DECIDIA AIXÒ, QUI ERA, QUI ERA, QUÈ SE LI DONAVA A CADA Ú? LA LLEGÍTIMA, COM, AIXÒ QUI HO DECIDIEN, ELS PARES?
- Els pares, els pares.
- I ES DECIDIA COM? DE PARAULA, O ES, ES DEIXAVA ESCRIT EN ALGUN PUESTO?
- Feen un testament.
- EN EL TESTAMENT.
- Mmh [assenteix amb el cap].
- ERA LA ÚNICA MANERA, NO? AMB EL TESTAMENT.
- Sí, sí.
- I, I QUAN UN GERMÀ TENIA MÉS QUE ELS ALTRES, AIXÒ COM HO VEEN ELS ALTRES GERMANS, QUÈ ELS PAREIXIA?
- Home, és que desde luego, això ja se fee, se feen que estaven tots conformes. Saps? El que passa ahí és que uns germans no podien...
- NO PODIEN QUEDAR-SE?
- Uns altres no volien. Hi havie de tot. Saps? I entonces, pa' que els auelos estigueren cuidats, s'ho quedae uno.
- I EN EL CAS DEL, DE SA MARE VA SER, EREN TOT DONES, NO?
- [Assenteix amb el cap]
- PERÒ EN EL CAS QUE HI HAGUERA UN HOME I UNA DONA, COM ES DECIDIA QUI ERA L'HEREU?
- Home, normalment la dona.
- NORMALMENT LA DONA, ERA LA HEREVA? I QUÈ FEA, ES QUEDAVA LA CASA, COM ERA AIXÒ?
- Es quedae a casa, sí, i solucionat, ja està.
- I A L'HOME QUÈ LI QUEDAVA?
- No, no, no és lo mateix. El hereu, el hereu que tu parles, la dona que se quedae era igual la dona que l'home. Saps? Ho entens? O sea, que és igual la dona que l'home. La herència era pa'ls dos, pa l'home i pa' la dona.
- AH, ERA PA'LS DOS, IGUAL?
- [Assenteix amb el cap]
- PERÒ HI HAVIA, M'HA DIT VOSTÉ QUE HI HAVIA CASOS QUE L'HERÈNCIA NO ERA IGUAL NO? QUE HI HAVIA MÉS PER A UNS SI ES QUEDAVA AMB ELS, AMB ELS PARES.
- Home, i tant, això està clar. Mmh.
- O SIGA, QUE SI LA DONA ERA L'HEREVA, SÍ QUE ES REPARTIA IGUAL, PERÒ SI NO...
- Si se quedae, si se quedae la dona, l'home, el matrimoni tenien els mateixos béns, i si se quedae l'home, la dona tenia els mateixos béns que l'home. I ja està. Saps?
- I AIXÒ DELS HEREUS I... [se senten unes veus de fons molt fortes i s'atura l'entrevista; pareix que estiguen jugant a cartes] VALE, EM, LO DELS HEREUS, ESTÀVEM PARLANT DELS HEREUS. EM, ESTA GENT QUE ES QUEDAVEN, QUE NO EREN HEREUS, QUE PODIEN TINDRE PROPIETAT O NO, QUE JA M'HA DIT VOSTÉ, HI HAVIA ALGUN CAS QUE, COM SE'LS QUEDAVA POC, QUÈ FEEN, AMB LA GENT QUE ELS QUEDAVA POC EN LA LLEGÍTIMA? QUE FEEN ESTA GENT?
- Pues hi havia alguns que estaven tant contents, i els altres estaven contents.
- PERÒ IMAGINEM-NOS QUE HI HAVIA UNA CASA NOMÉS A LA FAMÍLIA, I LI TOCA A L'HEREU. ELS ALTRES GERMANS QUÈ FAN?
- Ells tenen una llegítima.
- PERÒ NO TINDRAN UNA CASA, NO?
- No.
- I ESTA GENT QUÈ FEEN? SE N'ANAVEN DEL POBLE?
- En aquell entonces no [es posa la mà a la galta i recolza el cap].
- QUÈ ÉS LO QUE FEA ESTA GENT?
- En aquell entonces no, perquè se donaven la vida. I claro, és que ahí hi ha una cosa, que el que se quedae el més vell, venie obligat, a cuidar-los, i el que no se quedae amb els vells, no tenie cap obligació. M'has comprés?
- O SIGA, QUE SE'N PODIA ANAR DE CASA QUAN VULLGUERA? ÉS AIXÒ?
- Els, el hereu?
- EL HEREU NO, ELS ALTRES.
- Els altres, sí. Ja se fee això. Els atres se casaen i se n'anaen. Però l'hereu eixe estave obligat.
- TENIEN ALGUN NOM, EIXOS QUE NO EREN HEREUS, TENIEN ALGUN NOM? AIXINA COM LA PERSONA QUE ES QUEDA L'HERÈNCIA ERA L'HEREU, ELS QUE ES QUEDAVEN LA LLEGÍTIMA QUÈ EREN?
- Això sí que no te la, no, no te la sabré contestar [nega amb el cap].
- TENIEN ALGUNA FAENA ESPECIAL, PER EXEMPLE, ESTA GENT QUE, QUE DIU VOSTÉ QUE ES CASAEN I SE N'ANAVEN A UN ALTRE LLOC? SE N'ANAEN COM, A VORE, DE, DEE... LLOGATS, DE FAENA, ASSALARIATS?
- Sí, molts.
- SÍ?
- [Assenteix amb el cap].
- ACÍ AL POBLE O FORA?
- Fora se n'anaen. Ací se'n va anar molta gent a Catalunya.
- A CATALUNYA?
- Sí.
- A FER FAENES DE QUIN TIPO?
- A treballar a les fàbriques.
- O SIGA, NO PRECISAMENT A LA TERRA, PODIA SER QUALSEVOL COSA?
- No, a la terra ací ha anat poca gent.
- DONES A CRIAR, A FER DE CRIAES, LI SONA?
- Tamé.
- D'HAVER-HO SENTIT?
- [Assenteix amb el cap] Tamé, sí.
- ERA COSTUM ACÍ?
- Tamé. [Assenteix amb el cap] Mmh. Ací hi havie dona que anae, pos a unes cases a fer les faenes, i anave a llavà la bassa, perquè entonces llavaen a la bassa a mà [fa l'acció de llavar a mà], que era un..., allò sí que era una cosa que la dona se desfee, saps? I, sí, ja ho crec, ara que ho dius, ha!
- ANAEN A MÉS D'UNA CASA, VOL DIR?
- Sí, sí.
- ANAEN DE CRIAES A MÉS D'UNA CASA.
- Sí, sí, sí [silenci, l'entrevistat queda pensant]. Més, estae el metge, estae el capellà...
- CAPELLÀ?
- Ací hi havien dos [mostra dos dits].
- DOS, EN EL POBLE?
- Dos [torna a mostrar els dos dits].
- FILLS DEL POBLE HI HAVIEN DOS NOMÉS?
- De què?
- FILLS DEL POBLE QUE FOREN CAPELLANS?
- Oh, fills del poble hi ha més de, però ací? Fills del poble? En el poble, ací hi ha, pff [rebufa]. Gabriel, Paco dos, Ramon tres, tres, quatre [queda pensant], pues quatre o cinc.
- SÓN MOLTS, NO?
- Sí. Fills del poble, eh.
- FILLS DEL POBLE, FILLS DEL POBLE.
- Però no és que estiguen ací.
-NO, NO, SÓN RETORS QUE SÓN GENT D'ACÍ QUE SÓN RETORS.
- [Assenteix amb el cap] Sí, sí.
- I ESTA GENT, A VORE, COM HI HAVIA TANTES VOCACIONS ACÍ?
- Sí, home, ací va passar una cosa molt bona quan la guerra, que ací els capellans estaen amagats a una cova. Saps? I entonces, donaren permís pe matar-los, i ací hi havia un home que li dien el tio Bono, que tenia una burreta.
- TIO BOLO?
- Bono. Que tenia una burreta, i en aquella burreta, ficae la sària [va mostrant com es posava cada cosa] i ficae el cànter de l'aigua, i ficae vi, i ficae minjar i a portar el minjar a la cova, i arribae allà, carregae un d'eixò de llenya, se n'entornae [alça les mans].
- ESTE BONO QUÈ ERA, COM UNA, ERA, ERA UNA BONA PERSONA QUE ANAVA ALLÍ A FER-LI EL FAVOR?
- Una bona persona, sí, home, Bono sempre va ser molt del clero.
- BONO ERA EL MALNOM?
- Bono.
- PERQUÈ ERA BO? ERA PER AIXÒ? NO.
- No, no, no, li dien Bono, perquè, perquè suposadament l'apellit devia ser de Bono, saps?
- I TORNANT AL TEMA ESTE DELS RETORS D'ACÍ DEL POBLE, ESTA GENT, EMM, DINS DE LA SEUA FAMÍLIA, DINS DE CADA FAMÍLIA D'ESTA GENT QUE EREN RETORS, EREN HEREUS?
- Eren què?
- EREN HEREUS?
- Els capellans estos? [Queda pensant]. Home, sí, més que res això se fee perquè com acabaen d'estudiar, no els costae els estudis [se senten veus molt fortes, s'atura l'entrevista i apareix amb un nou fons].
- LI HAVIA PREGUNTAT SII, SI ELLS EREN HEREUS, O SI ALGUN CAPELLÀ D'ESTOS QUE HAVIEN SIGUT CAPELLANS HAVIEN SIGUT HEREUS I S'HAVIEN DEIXAT EL COMPROMÍS EIXE DE CUIDAR ELS SEUS PARES, O DONAVA LA CASUALITAT QUE NINGUN ERA HEREU?
- [Nega amb el cap] No, això sí que no. Jo no sé que hi haguere cap [alça les mans].
- O SIGA, QUE CAP D'ELLS ERA HEREU? EREN GER, TENIEN GERMANS QUE HO HAVIEN SIGUT, I ELLS HAVIEN POGUT ANAR-SE'N, NO?
- [Assenteix amb el cap] Sí.
- I N'HI HAVIEN MONGES TAMBÉ QUE HAVEREN FET AIXÒ? DONES QUE S'HAVEREN DEDICAT A SER MONGES PERQUÈ NO EREN HEREUS?
- També.
- CONEIX EN EL POBLE?
- [Assenteix amb el cap] Sí.
- I ESTA PART DE LLEGÍTIMA QUE DIU VOSTÉ, DE, DE LA PART DE L'HERÈNCIA, LA LLEGÍTIMA, ESTAVA ESTIPULÀ EN UNA CANTITAT, O EN UNA... AIXÒ ESTAVA ESTIPULAT D'ALGUNA MANERA, O ES DEIXAVA QUE EL PARE TRIARA LO QUE VULLGUERA?
- Que el pare triare lo que volia, sí.
- O SIGA, QUE SI NO SE LI DONAVA RES AL FILL, PODIA NO DONAR-LI RES?
- Home, la llegítima no li la poden llevar mai [silenci]. La llegítima no li la podien llevar mai. Saps? Anem a suposar de quee, que te diré, pues, que el que se quedae a casa, pues aquell, si de quatre parts, tres pal que se quedae a casa, i l'atre, l'atra part era pals altres. Saps? O, normalment, pues tamé hi havie compte molts de que agarraen i feen, com que el que se quedae ja tenia la casa, quedat'ho tot pa tu, que jo no vull res.
- EN EL CAS DE SA MARE, QUE M'HA DIT QUE HAVIA ESTAT CUIDANT DELS SEUS UELOS, COM VA FUNCIONAR AIXÒ?
- Pues això quan vam enterrar els uelos an ell els va deixar un bancal i un horta, i después aquelles germanes, van agarrar, [pega un colp damunt la taula] i van fer, li la van donar a ma mare perquè no volien res, i no van voler res. Tamé, saps? O sea, de dir, elles, elles tenien un bancal que els la van deixar pa d'elles. Después, al faltar, elles van agarrar aa, al notari, i van fer un document de que no, no, allò elles ho volien pa ma mare, saps? I ho van donar. I ho van donar.
- I, I, LO QUE VOLIA DIR-LI ÉS, ANANT UN POQUET MÉS CAP ARRERE, COM DECIDIX SA MARE SER LA QUE CUIDA ALS SEUS, ALS SEUS UELOS? COM VA SER AIXÒ?
- Porque els pares d'ella, els pares d'ella pues li van dir si ella volie fer-ho.
- PERQUÈ LES SEUES GERMANES MAJORS JA SE N'HAVIEN ANAT?
- Perquè les altres se'n van anar. Se'n van anar a Catalunya, i, ja s'havien casat, sí.
- LES DOS VAN ANAR A CATALUNYA, LES DOS TIES?
- [Assenteix amb el cap] Sí. [queda pensant] Les dos.
- LES DOS.
- Sí.
- SAP MÉS O MENOS CAP A ON?
-La una estave en Sabadell, i l'atra estae en Terrassa. La de Terrassa se'n va anà antes, se va casà i se'n va anà allà, i l'atra encà va estar ací, después de tot això encà estae ací un parell d'anys anant a llavar roba. Saps? Però les dos se'n van anà allà, i mira, allí van fer la vida i avant.
- I AL MATEIX TEMPS, ELS SEUS UELOS VAN SER HEREUS DEE, DELS SEUS BESAVIS? COM VA SER AIXÒ? ELS SEUS UELOS VAN SER ELS QUE ES VAN QUEDAR AMB LA PART PRINCIPAL DELS SEUS PARES?
- [Alça les mans en senyal de no saber la resposta].
- AIXÒ NO HO SAP.
- D'això jo no me'n recordo jo.
- SE'N RECORDA DE QUÈ TREBALLAVEN ELS SEUS, ELS SEUS UELOS?
- Sí, sí.
- QUÈ ERA?
- Els meus auleos treballaven a la fàbrica Fuster.
- FÀBRICA FUSTER. DE QUÈ ERA LA FÀBRICA FUSTER?
- De filats.
- ERA INDUSTRIAL, FILAT INDUSTRIAL?
- Mmh [assenteix amb el cap]
- I PER A QUÈ ERA EL FILAT EIXE?
- Feen fil, eh, que l'enviaen als pobles de Vilafranca i Cinctorres, i aquells, pues feen la roba o lo que fóre, saps?
- ELS DOS UELOS, PER PART DE PARE I PER PART DE MARE?
- No, pel part, el per part de pare, no. El per part de mare, eixos són els que van treballar a la fàbrica. I ma mare va treballar a la fàbrica, i les meues ties també van arribar a treballar a la fàbrica, saps? Però después, com se van casar, pues entonces ja se'n vam anà.
- I PER PART DE PARE, ELS SEUS UELOS PER PART DE PARE, DE QUÈ TREBALLAVEN?
- [Queda pensant] De monte. De, per part de pare [es grata el cap], per part del pare, l'auelo Domingo, aquell era encarregat de les carreteres.
- DE LES CARRETERES?
- Sí, de les carreteres. Ací, pues quan feen la carretera, que se picaen pedres, se picave pedra en una masseta [fa l'acció de colpejar amb una masseta]. Saps? Mun pare, en pas descanse, també va llevar la terra, en va llevar molta. Saps? I, pues aquella pedra, per a sabé els metros que havien fet li ficaen un caixó, un caixò ple, i ho medien tant el caixò, tant, i anaen a estall.
- A TANT EL CAIXÒ.
- Sí, i aquella pedra la portaen en burros. En burreros, saps, ho portaen en burros i la tiraen a la carretera per poder-la picar. Conforme ara tiren açò de la grava, entonces la pedra se picae, i pa la caixa (de) la carretera se ficae pedra picà.
- MOLT BÉ. I, I AIXINA COM PICAEN LA PEDRA, ESTOS MARGES QUE HEM VIST QUAN VENÍEM CAP ACÍ, ESTOS MARGES, QUE ESTÀ TOT PLE DE MARGES DE PEDRA SECA, AIXÒ TAMBÉ...
- Marques, a què li dius marques?
- ALS MÀRGENS ESTOS DE PEDRA.
- A les cases?
- NO A LES CASES, SINÓ A LO QUE SÓN ELS BANCALS, LO QUE...
- Ah, pedra. Parets?
- PARETS.
- A això mosatros li diguem portell.
- PORTELL?
- Quan se fa un açò se diu portell, pa torna'l s'ha de fer, s'ha de parà el camí, saps? Això veges aquells antepassats si van treballà per a fe totes eixes parets.
- AIXÒ NO RECORDA QUE, AIXÒ NO HO FARIA SA UELO, NO? COM A ENCARREGAT DE CARRETERES?
- No.
- SA UELO ERA MÉS LO QUE ÉS EL CAMÍ?
- Sí.
- NO EL PORTELL.
- No, no els envien d'açò, què te diré jo, d'ací al pont, ací el pont el va fer un home que dien el Tio Valiente, que això se va fer tot a sangre. Ahí no hi havia cap màquina. Eixe portae totes les pedres en d'això, en rósecs, i en matxos.
- QUÈ EREN RÓSECS?
- Rósec és una cosa de que, un rósec, fes-te compte que esta taula aixina, i acabe aixina [mostra la forma], i açò és una altra, i ahí se li enganxe un d'açò, un badall [fa l'acció d'enganxar-lo], per a que el matxo l'arrastre. I anaen, i la ficaen en el sigó [silenci].
- I ELS SEUS UELOS, PER PART DE PARE, I PER PART DE MARE, VIVIEN ACÍ A SORITA, AL POBLE, A LO QUE ÉS EL POBLE, O VIVIEN EN MASOS, O COM ERA AIXÒ?
- No, no han vigut al poble.
- ELLS SEMPRE HAN VIGUT, HAN VISCUT AL POBLE?
- [Assenteix amb el cap]
- SEMPRE LA SEUA FAMÍLIA, RECORDA VOSTÉ SI ELS PARES DELS SEUS UELOS, EN EL SEU TEMPS VIVIEN AL POBLE, O VIVIEN FORA?
- Al poble.
- TOTS AL POBLE, NO?
- [Assenteix amb el cap]
- RECORDA ALGO, QUE LI DIGUEREN ALGO DELS SEUS BESAVIS?
- [Queda pensant] Això, ací van estar a la Balma [segueix pensant].
- COM ÉS AIXÒ? AIXÒ ERA... [alça una mà, com demanant la paraula]
- És que això ja, jo ja tinc molt poca, molt poca d'això, perquè hi havie uno que li dien Lluiqui, Lluís, que jo no sé aquell home ja..., en fi, jo sentir-ho contà, que estaen d'ermitanyos a la Balma.
- LA BALMA QUÈ ÉS, COM UN...?
- La Balma això que hi ha davant [assenyala cap avant], una ermita.
- UNA ERMITA.
- Síí.
- I VIVIEN ALLÍ DALT?
- Síí, ells estaven d'ermitanyos, saps?
- QUÈ ERA, QUÈ ERA AIXÒ DE... AIXÒ ERA UNA FAENA, O ERAA UNA VOCACIÓ, AIXÒ QUE ERA?
- Home, era una faena. Això era una faena que estaen, igual que este senyor està ací al bar, aquells estaen allí perquè està la ermita, eh, i a la gent que anae, pues que tenie fe, i portar la ermita, i tot això. Allí hi havie uno [queda pensant] que era besauelo, que li dien Lluís [queda pensant, amb un dit enlaire]. Ells els domenges, quan venien a missa, pues a la que arribaen ahí dien: "Xe, ahí baix al Rossell, mos ha eixit una llebre, que l'ham agarrà, que no l'ham agarrà", en fin, i entonces, tot això va portà que a natros mos dien "la família les llebres", per eixa senzilla raó, saps?
- PER AL SEU REBESAVI QUE ESTAVA DEE, QUAN BAIXAVA AL POBLE DIA AIXÒ?
- Sí, que aquella gent die això, eh!: "Xe, hem trobat una llebre ahí baix i xe, pos se l'ham de fer per a sopar, xe pos no sé què, i xè pos no sé quantos". I d'allí va vindre "llebres", ens van treure eixe mote. Igual que a un altre li treuen un altre mote, perquè ací les cases pues normalment tenim cada casa un mote.
- AIXÒ VA PER CASES, NO?
- Sí.
- CADA CASA...
- Un mote.
- EN SAP ALGUN, AIXINA, QUE MOS PUGA DIR ARA?
- Buf, a un li dien Pilà, a l'atre Berto, a l'atre Pastoret, a l'atre Sabaté, Morera, Ferreret.
- TOTS SÓN PER LES FAENES QUE FEEN, O N'HI HAN ALGUNS QUE SÓN COM EL DE...
- No, no, no. El únic que, el únic que és de fer, ara mateixa és ferreret, que eixe sí que ere ferré. Saps? Però els demés és un mote de...
- DE QUALSEVOL COSA QUE PASSAVA?
- De qualsevol cosa que passara.
- I ESTA GENT QUE EREN ELS SEUS REBESAVIS QUE ESTAVEN D'ERMITANS, ALLÍ DALT, DESPUÉS AIXÒ S'HA CONTINUAT EIXA FAENA, O S'HA PERDUT?
- No, no, no. S'ha continuat, però s'ha continuat diferent.
- COM DIFERENT?
- Home, ara hi ha un ermitaño, que allí hi ha un hotel, saps? Ahí hi ha un hotel, i aquells pues ja fan diferent, perquè aquells per està allí me pareix que els paguen, eh, i [silenci curt] tenen..., allò és, jo no sé ara, però a mi me pareix que ha passat a l'ajuntament, és que no estic segur, eh, saps? Antes allò ere de l'Ajun..., la Balma ere de l'Ajuntament, quan jo te parlo ere de l'Ajuntament, perquè entonces aquell home que, res a vore, tenia una burra, una burreta, i se n'anae a captà pa la Balma.
- QUÈ ERA?
- A captà, la ú li donae safrà, l'atre li donae pataques, l'atre li donae blat, l'atre li donae una altra cosa, i se li donava una perreta, saps? I estae..., aquell home voltae, voltae molt de terreno, saps? Moltíssim.
- CAPTANT?
- Captant. Saps?
- ON PODIA ARRIBAR CAPTANT?
- Uuh, jo què sé. Se parlae de que anae tot Aragó, i província de València, i Castelló, jo què sé, que estae tot l'any, aquell home. Saps? Escomençae per un costat i acabae per l'atre. I venie, pues carregat de tot, de tot. Sí.
- AIXINA COM SA UELO ANAVA A CAPTAR, SE'N RECORDA VOSTÉ QUE HI HAGUEREN GENT QUE VINGUERA ACÍ A VENDRE COSES? QUE PASSAEN AMB EL CARRO, A VENDRE...?
- Sí, sí, sí.
- SÍ? QUE VENIEN ESTA GENT? VENIEN ALGO ESPECIAL, O VENIEN DE TOT? COM ERA AIXÒ?
- Bah, ací venien els carros, i venien vi, i venien de tot. I faixes, venien els xarlatans aquells, els faixeros, saps? Però entonces se tratae d'això, no hi havie vehículs, ademés, no hi havie, no hi havie carretera tampoc. Saps? I havien d'anà, havien d'anà l'animalet, i solucionat.
- M'HA DIT ELS XARLATANS, ELS FAIXEROS. PER QUÈ ELS DIEN XARLATANS?
- Els dien xarlatans perquè esta gent se ficaen a una fira, i escomençaen a parlà, a parlà, a parlà, i s'ajuntaen una muntonera de persones, i diu: "Un lote, tantes mantes, tantes faixes, açò, pam, tant. I ara pongo esto, i ara pongo lo otro". Feen un lote, saps. I la gent se la llevae en un moment. I ja està.
- I AIXINA COM PASSAEN ESTOS XARLATANS QUE FEEN AIXÒ, HI HAVIA ALGÚ QUE PASSAVA DIGUENT COSES AIXINA CANTANT-HO? DIGUENT: HA ARRIBAT EL...
- Sí, venia el dels, el dels cànters.
- CÀNTERS?
- Cànters, xurumbells.
- QUÈ SÓN ELS XURUMBELLS?
- On se fica aigua. Que anaen en un burro, eh, i anaen per tots los pobles. Ala, tots carregats, ara uno li compraen un xurumbell, l'atre un cànter, l'atre en fin, au. "Pues ja, ja, jo pa la setmana que ve tornaré", l'atre...
- ANAEN ANUNCIANT-HO, NO?
- Sí.
- HA ARRIBAT EL DEL CÀNTER, NO ÉS AIXINA?
- [Assenteix amb el cap]
- I ESTAVA DIENT QUE TOTA LA SEUA FAMÍLIA HAVIEN VISCUT ACÍ A SORITA, AL POBLE. AHM, QUÈ PENSAVA LA GENT QUE VIVIA AL POBLE DELS MASOVERS, DE LA GENT QUE VIVIA AL MAS?
- Pues molt bé.
- ACÍ HI HAVIEN MASOVERS?
- Sí.
- EREN IGUAL LA GENT QUE VIVIA AL MAS QUE LA GENT QUE VIVIA AL POBLE?
- Igual.
- IGUAL, IGUAL.
- [Assenteix amb el cap]
- QUÈ ESTAVA MÉS, MÉS, QUÈ ERA MÉS, MÉS VENTAJÓS? ESTAR A UN MAS AHÍ FORA DEL POBLE, O VIURE DINS DEL POBLE?
- Home, el que vivie al poble tenien una atre d'això perquè estave el metge, saps? i tenia unes altres qualitats al que estave al mas; però ací n'hi havien molts masos, n'hi havien, oh, redéu, oh, mira: [comença a enumerar mostrant els dits] masia de Pilà, Cabeços, la Fàbrica, Planén, la Balma, Fusté, [queda pensant] el de Fusté, mas Jordà, mas de Marçà tres [mostra dos dits], Agustí, Silvestre [silenci, queda pensant]. Después, passaes ací, estaen Bernús, el Maset, el Barraquetes, Salvador, la Basseta, la Beana, San Antoni de Vale [colpeja la taula], el Coixo i la de Barranc. I Juncosa.
- I EN CADA MAS VIVIA GENT?
- Sí, sí, i famílies numeroses.
- FAMÍLIES NUMEROSES?
- Sí, sí.
- DE QUANTA GENT?
- Uah!. Mira, de gent la que s'assentae, perquè igual tenien quatre o cinc sagals cada matrimoni. En fin.
- QUÈ VIVIEN EL MATRIMONI I ELS FILLS A SOLES?
- En els auelos.
- EN ELS AUELOS. AUELOS MATRIMONI I FILLS.
- [Assenteix amb el cap]
- I EREN MOLTS FILLS?
- Home, pos sí, perquè les famílies de antes pues eren majors que no ara, perquè a lo millor hi havia família que en tenia set o vuit, eh? Tot lo que ara ha disminuït, que dos, uno, tres. Entonces les famílies eren diferentes, en aquell entonces.
- I A, ELS GERMANS DEL MATRIMONI, EN ELS MASOS, TAMBÉ ES QUEDAVEN ALLÍ, O TAMBÉ SE N'ANAVEN A VIURE FORA?
- També se'n quedaen, però també se n'anaen fora.
- I ELS QUE ES QUEDAEN, COM ESTAVA AIXÒ?
- Bueno, pos mira, ells s'organitzaen. S'organitzaen perquè n'hi havie mas d'eixos que igual hi havie tres matrimonis, i ells compartien, i solucionat! i lo que guanyaven s'ho partien pals tres i avant.
- TRES MATRIMONIS, AMB CINC O SIS FILLS CADA UN, AHÍ HI HAVIA MOLTA GENT, NO?
- [Assenteix amb el cap] Molt de pupurri.
- I AHÍ QUI MANAVA, EN UNA CASA D'EIXES, QUI MANAVA?
- Sempre pa, sempre, normalment va manà el major [mostra la palma de la mà].
- EL GERMÀ MAJOR O EL QUE ERA MÉS MAJOR DE LA CASA?
- [Nega amb el cap] El majó de, el majó de la família, eh, és el que manae, i sempre se va respetà al pare i a la mare.
- O SIGA, QUE SI HI HAVIA UN UELO MANAVA EL UELO, NO?
- Sempre. Aquell respecte, ara pensa una cosa: jo..., mon pare, en pas descanse, jo tenia vint-i-cinc anys, i encara li parlava de vosté [marca cada síl·laba amb colpets a la taula]. M'entens? Però aquell respecte, per més que diguem lo que vullguem, ere molt bo. Eh? Perquè aquell dí a un auelo una paraula més alta que una altra, en la vida. L'auelo sempre se respetava com a uelo. Eh?
- I ELL ERA EL QUE MANAVA?
- I ell era el que manae, sí.
- I EN EL CAS QUE ES MORIRA EL UELO I QUEDARA LA UELA, MANAVA LA UELA?
- Home, manava la uela, normalment entonces, pues a lo millor manave el fill o manava la filla. Saps? Però també se respetae, tamé.
- I ERA QUI DIA QUÈ ÉS LO QUE S'HAVIA DE FER? EL QUE MANAVA ERA EL QUE DIA...?
- Claro que sí [assenteix amb el cap].
- VOSTÉ SAP QUAN ES DIA QUE UN MAS ERA GRAN, I QUAN ES DIA QUE UN MAS NO ERA TAN GRAN? DE QUÈ DEPENIA AIXÒ, DE LES TERRES?
- Pues del que hi havie, les terres. Hi havie masos que tenien tres o quatre parells d'animals. Un parell d'animals, calcule dos, vuit animals. Saps? I hi havie uns altres que eren més pobrets, que tenien un parell o dos matxos, o dos burres, o dos cavallets. Saps? Però els que eren bons tenien animals, tenien bous, ja tenien ganao, però el mas que ere majó, pos aquell li vivien, bé, bé, bé. Ja ho crec.
- I LA GENT QUE VIVIA EN, EN EL POBLE, TENIA ELS MATXOS DINS DEL POBLE?
- Sí, a totes les cases.
- I ANAVEN A TREBALLAR AL BANCAL, ANAVEN TOTS ELS DIES... AIXÒ VOSTÉ HO HA CONEGUT?
- [Assenteix amb el cap] Jo ho he fet.
- VOSTÉ HO HA FET? VOSTÉ HA SIGUT LLAURADOR?
- Sí, sí. Jo ho he fet, perquè ahí s'ajuntae... uno que tenie un animal, i un altre que tenie un atre, i en eixos dos animals feen colloga, i llauraen les terres d'aquell i les terres teues, saps?
- O SIGA, QUE CADA Ú POSAVA EL SEU I FEEN FAENA EN COMÚ?
- [Aplaudeix i assenteix amb el cap]
- AIXINA ERA?
- [Assenteix amb el cap] Sí.
- NO POSAEN DINERS, NO? ES POSAEN D'ACORD I DIEN, COM ERA AIXÒ?
- Sí, home sí, es posaen d'acord, entén, pues...
- XE, ANTONIO, JO VAIG A LLAURAR, COM ERA AIXÒ?
- Sí. Que a tu que t'ha costat, dos dies? Dos dies pa l'altre. O lo que sigue se fea la faena a una casa, se fea la faena a l'atra. I después venia el batre.
- EL BATRE?
- El batre, tres quartos de lo mismo.
- QUÈ ERA BATRE?
- Batre, pues el que és el blat, eh, se feen fajos que díem, i això después s'escampae ben escampat, eh, [fa com un cercel amb el dit] i en dos trills, a pata, i voltant, i voltant, i voltant i girant, entonces, se fee i eixie la parva [la palla?], i el blat. I después la herba se rentae [fa l'acció de rentar]. I, i la parva anava a un costat, i el blat per a l'altre.
- SE'N RECORDA VOSTÉ SI QUAN ES BATIA ES CANTAVA ALGUNA CANÇÓ, O ALGO?
- Tots cantàvem.
- TOTS CANTAEN QUAN ES BATIA?
- Tots, el que pujava damunt lo trill, a cantà [somriu].
- ERA COSTUM?
- Era costum.
- HI HAVIA CANÇONS QUE NOMÉS EREN PER A EIXE MOMENT, O EREN CANÇONS QUALSEVOL?
- Beh. De tot.
- DE TOT?
- Sí, hi havie que cantae molt bé, i hi havie que no cantae molt bé, i avant.
- ELS SEUS PARES QUÈ, M'HAVIA DIT QUE EREN LLAURAORS, TAMBÉ?
- Els meus pares també tenien la nostra terra, però ells treballaen ja a la fàbrica de Fusté.
- DE FUSTER, DE FILATS, NO?
- Jo vaig anà a escola hasta els nou anys, i als nou anys jo me vaig quedà ací en Sorita en els auelos. I entonces nosatros teníem una burra, i féem colloga en un atre que se die Tomàs, i jo llaurava la nostra terra i la d'aquell home.
- AMB QUANTS ANYS FEA AIXÒ?
- A quants anys?
- QUANTS ANYS TENIA QUAN FEA AIXÒ?
- Nou.
- AMB NOU ANYS ANAVA A LLAURAR VOSTÉ?
- [Assenteix amb el cap] Sí senyor.
- AIXÒ ÉS MOLT JOVENET, NO?
- Molt joveniu.
- ERA COSTUM QUE, QUE, QUE HO FEREN EN EIXES EDATS?
- Com a escola no se podie anà, no se podie anà perquè havies de fe una cosa o altra, que les cases pobres, una o altre tenia que portà algo, saps?
- PERÒ ELS SEUS PARES ESTAVEN TREBALLANT, NO?
- Sí [colpeja la taula], però els auelos, els auelos, un o atre s'ha de quedà, ho ho has comprés?. Els meus auelos estaen sols [colpeja la taula], jo estava allí en els auelos, tenien companyia, eh? I después, pues entonces lo que te dia, entonces jo llaurava la terra nostra, i llaurava la de Tomàs, i después, quan pujae mon pare els fins de setmana, entonces mos ajudae.
- PERÒ ELS SEUS PARES NO ESTAEN, NO ESTAEN A CASA AMB VOSTÉ? QUE DIU QUE PUJAEN EL CAP DE SETMANA?
- Sí, home. Ells estaen tota la setmana a la fàbrica.
- AH, ESTAEN TOTA LA SETMANA? DORMIEN ALLÍ I TOT?
- Síí, i els fins de setmana pujaen ací a casa, saps? I entonces, ma mare portae tota la roba, i es quedaven a casa, i solucionat.
- I COM ERA AIXÒ QUE VIVIEN ALLÍ A LA FÀBRICA?
- Home, treballaen allí, allí hi havie habitacions pa dormí.
- AH, ALLÍ HI HAVIA, PER ALS TREBALLAORS?
- [Assenteix amb el cap] Sí.
- I HI HAVIA MÉS GENT ALLÍ DORMINT?
- Sí, sí.
- I AIXÒ QUI HO PAGAVA, L'AMO DE LA FÀBRICA, O, AIXÒ COM ANAVA?
- Home, l'amo de la fàbrica, cada treballador tenie el seu, el seu quarto, i, i natros no pagàem res, cap treballaor pagae, això ere l'amo que ho tenia d'ell, que els ho deixae als que estaen allí.
Allí estàem la família llebres.
- QUE SÓN VOSTÉS.
- I Lecha, que Lecha és la part de la uela, eh, estae Teclén [?], estae Gaetano [queda pensant], estae Güeros [?], i les xiques... que n'hi havie vuit o nou xiques... Les xiques estaen en un quarto, saps? Gran, en un llit a cada una, eh, i después estae per a fe el minjar, i estae una cuina gran, en una xumenera que era moltíssim gran, i cadascú tenie la seua llar de foc per a fer-se el menjar.
- I VOSTÉ VA ARRIBAR A VIURE ALLÍ, A LA FÀBRICA?
- Sí, sí.
- MOLTS ANYS?
- Home, molts anys, jo era un xavalet.
- HASTA QUE SE'N VA VINDRE ACÍ EN ELS UELOS?
- Però jo vaixava allí, mare de Déu [inintel·ligible], quee els amos tenien un xic, que també ere de la meua edat, Ricardo, ui, ntx. Allò eren calamitats.
- PER QUÈ DIU AIXÒ?
- Calamitats. Mira, [colpeja la taula] si és que valguen per a algo, i que n'hi haigue coneiximent, en els que manen, eh, jo te contaré una cosa i l'apunteu ben apuntà, eh? Ací, a la fàbrica, antes d'escomençar la guerra, hi havie, d'Ortells, uns que anaen en uns cavalls en un trabuc a cada uno, saps? I eren els comunistes. I aquells senyors, ells dien que igual havie de tindre tu, l'amo, que ell. I lo de l'amo ere pa n'ells, i lo dels treballadors, pa l'amo. Tu me comprens per on vaig, eh? Entonces allí van baixar una vegà, antes d'escomençar-se la guerra, van arribà allí i quirden, i baixe el senyor Rosendo i diuen: "Rosendo, esta fàbrica, d'avui per avant, igual és teua que nostra. Natros volem les ganàncies. I lo demés no volem res." Diu: "Escolta, i els treballaors qui els pagarà?" "Els treballaors has de pagar tu. I tu mos has de donà ara quinze mil duros". Açò conforme tu estàs ahí [dirigint-se a l'entrevistador i donant un colp a la taula]. I el amo se ressistie, perquè va di, "Si voleu [carraspeja] que la fàbrica sigue igual teua que nos, que meua, entreu a pagà als treballadors. A perdes i ganàncies, i su..." "No, no, no. Natros volem ganàncies, les perdes per a tu" [colpeja la taula]. Saps? Va baixar l'ama, la senyora Vicenta, que en pas descanse, i, que ere del poble eixe que te parlo [assenyala cap arrere]
- D'ORTELLS?
- D'Ortells, que hi havie un que li dien Fernando, que ere... un home que, un [intel·ligible però fa un gest amb la mà com que era un peça], va. I li diu: "Xe, Fernando, que què voleu?" Diu: "Avui volem quinze mil duros" en aquelles èpoques, saps? I l'ama diu: "Fernando, i els treballadors què?" "Dels treballadors nosatros no volem saber res, no volem saber més que, més que el, el d'açò, les ganàncies". Bueno, total, que l'ama va dir: "Rosendo, dona'ls-ho". I els ho va donar. Pugen aquell camí els cavalls, i en les pistoletes [xiula mentre fa com que els cavalls se'n van], i viva la Pepa. I avant [alça els braços]. L'amo, l'auelo, en pas descanse, que va està allí molts anys, molts anys, i tenie..., perquè el senyor Rosendo, del que més confiança tenie era de ma uelo, saps? El senyor Rosendo no fea cap cosa sense ma uelo, saps? Fes-te compte que pal cas, no sé, pa dir-te, com un encarregat, com un vigilant de l'empresa, eh? Pues a ma uelo fee: "Tio Tomàs, vosté què li pareix açò?". "Xe, açò no sé a on arribarem. No sé a on arribarem, perquè si a tu t'ha llevat les perres que eren pa nosatros, mosatros també comprenem que tu tamé, tamé les has passat negres". Bueno, i avant [es frega les mans]. Als quinze dies tornen allí.
- EN EL TRABUC.
- I entonces li va dir que volien cent mil pessetes.
- VINT MIL DUROS.
- I ell se ressistí, però l'ama li va dir: "Rosendo, dona-li-les, i que se'n vaiguen". Li les dóna, i se'n van. I com van eixir a la porta del carrer, l'ama els va di: "Fernando, tu has vingut ací a atacar-mos a mosatros, t'ham donat lo que no podíem dona-te, perquè ere pals treballaors. Però ni pa tu te valdrà res, ni pa natros tampoc". I va estallà la guerra i sanseacabó. Va, dos dies va faltà pa estallà la guerra. Això...
- O SIGA QUE JA ESTAVA L'AMBIENT AIXINA...
- [Assenteix amb el cap] Els comunistes... Senyor! Senyor de la vida! Sis quiera que no ho veigueu mai, eh. Això, vatros que no ho veigueu mai, que si ho véreu, ojo.
- COM ERA POSSIBLE QUE ANAREN DOS PERSONES AMB TRABUCS PER AHÍ DEMANANT DINERS? NO N'HI HAVIA, NO N'HI HAVIA AUTORITATS?
- Mira, entonces estaen dretes i estaen les esquerres, i ací, els de les dretes estaen acollonats, perquè els de esquerres se creien que sense treballar passarien. I no va ser aixina, ni serà mai en la vida. Eh? Mai en la vida. Jo creuré de que l'amo ha de ser amo, lo que ha de saber compendre és que el treballador s'ha de guanyar la vida. Això estic d'acord jo. Però açò atre, això és un altre cantar. Saps? Això és un altre cantar.
- I APART DE, DE, DE PENSAR QUE PODIA UN VIURE SENSE TREBALLAR, COM SABIA LA GENT QUI ERA D'ESQUERRES I QUI ERA DE DRETES?
- Uah! [es lleva la gorra, es grata el cap] Ja se sabia, en seguida. En seguida, estava al poble, pues mira, mira si... Hi havien uns grupos, i avant! ací en la iglésia, la van foradar per detràs, entraren els camions, ahí n'hi havie que partien el racionament, eh? Cadascú tenia una etiqueta i anàvem ahí, i a la uno açò i a l'atre allò, el oli, tot, tot racionaet.
- AIXÒ DE QUINA ÈPOCA ÉS? AIXÒ QUAN ERA?
- Això pues [queda pensant]. Quan va estallar la guerra.
- PERÒ ANTES DE LA GUERRA JA M'HA DIT VOSTÉ QUE N'HI HAVIEN D'ESQUERRES I N'HI HAVIEN DE DRETES, NO?
- Sempre.
- I ELS DE DRETES, ES MANIFESTAVA D'ALGUNA MANERA AIXÒ? ELS DE DRETES ANAVEN...
- Els de dretes tenien un ordre diferent als de les esquerres, eh? Perquè hi ha un refrany, que eixe també és bonico, hi ha un refrany que se diu: "Lliura't de la gent d'espardenya", que això m'ho va dir a mi el tio José Ramon de Sabater. Xe, tio José Ramon, què vol dir? Diu: "Que la gent d'espardenya se vol fotre lo de la gent de sabata". Que eixe no vol passar sense treballar. El tema tot ere no volé treballar. No hi ha atre més que eixe [amb les mans fa com que no se'n parle més]. I avant!
- MOLT BÉ. I UN PARELL DE COSES, DE LA FÀBRICA ON ESTAEN ELS, ELS SEUS PARES I ELS SEUS UELOS, ELS SEUS PARES VAN ENTRAR A LA FÀBRICA GRÀCIES ALS SEUS UELOS?
- Sí.
- COM VA SER AIXÒ?
- Sí, sí, sí. Sí [assenteix amb el cap] Sí que van entrar a la fàbrica gràcies als seus uelos, sí, sí home.
- NO TENIEN UNA ATRA, NO VAN DIR, QUE VOLIEN SER LLAURAORS, O... TOTS ELS GERMANS VAN ACABAR ALLÍ, O NOMÉS ELS SEUS PARES?
- No, allí van acabà que els altres se'n van anà a Catalunya, ii... mon pare, en pas descanse, pues, i ma mare igual, ells se van ficà allí, i avant. I dispués.. mun pare se'n va eixir de la fàbrica perquè se pagae molt poquet, i ací se..., més que res s'anae a tallar pins al pinà, que és, ere, lo que mos guanyàem la vida.
- TALLANT PINS?
- Tallant pins, però que no te cregues tu que ixíem a una misèria, eh? Entonces era molt poquet.
- VOSTÉ HA TALLAT PINS?
- Sí, sí, sí, sí, jo he tallat pins, sí.
- COM ES TALLAVEN ELS PINS, AMB DESTRAL?
- Amb destral i un serrutxo, un allà i l'altre ací [mostra com es posaven davant l'arbre], gin-jam, gin-jam, gin-jam [fa l'acció de tallar amb serrutx]. Natros estiràvem, i els atres esperaen, eh? I tot això, tot això va eixí, pues, va eixí a deu, quinze pessetes el jornal, después ja anae pujant, a valdre cinc duros, vint-i-set pessetes, a trenta pessetes, eh, però no és igual. Dormint, mos tocave dormir a una pallissa. Jo i mon pare, en pas descanse, en un sac de palla a dormir a una pallissa, perquè [tus], mon pare, en pas descanse, se'n va eixir de la fàbrica, perquè natros, cada any..., també s'empenyen. Com el jornal ere baixet, eren dos auelos, els dos xics, i el matrimoni, i ere impossible, saps?. I mon pare, en pas descanse, me va dir: "Manuelet, tu vols que desempenyem la casa? Tu m'ajudaràs a mi?" Dic: "Sí, senyor". "Pues hem d'agarrà, i fer una cosa, ficar-mos els dos a treballà al pinà". I ho vam fer-ho.
- QUANTS ANYS TENIA VOSTÉ QUAN ES VA POSAR A TREBALLAR AL PINAR?
- Jo, quan vaig treballar al pinà devia tindre, devia tindre [silenci, queda pensant] dèsset o divuit anys, saps?
- UNA PREGUNTA, QUÈ FEEN AMB TOTA LA LLENYA ESTA QUE TALLAVEN DELS PINS? LA VENIEN?
- No, la llenya poca se'n venie, perquè la llenya anàvem a replegar-la pal foc.
- ERA PER A CASA?
- Pa casa. Lo que se venie ere la crostra del pi. La crostra se desfee aixina, en un aixol se pelae [fa l'acció de pelar, de dalt cap avall], que això ho portaen a, ahí a les sabates, a, com se diu, la Vall d'Uxó, com se diu, la Vall d'Uxó, no és a Vall d'Uxó les sabates? La Vall d'Uxó, sí [assenteix amb el cap].
- PER A QUÈ GASTAEN LA...
- Per a fer la, per a això dee, del cuero [es colpeja la cama amb la mà, silenci].
- I SE'N RECORDA SI ES GASTAVA UN ALTRE TIPO DE MADERA PER A ALTRES COSES? LA MADERA DEL PI ES GASTAVA PER A AIXÒ, NO?
- La matí-, la ma-, no, per a això se gastae la crostra.
- LA CROSTA.
- I la madera de pi se venie pa fer caixetes pa les taronges, que la portaen a Castelló, Nules, lo més, lo més de tot ere a Castelló, saps?
- EIXOS PINARS ELS COMPRAVEN VOSTÉS PER A TALLAR-LOS, O EREN PI, COMÚ, DEL, DE...
- El monte comú és una cosa i les rotes, que ací cadascú tenim un trosset, i les rotes eren un altra. Les rotes, el, el que te comprae els pins, eh, pues en aquell entonces, que te diré jo, xe, nosatros vam vendre, vam vendre no sé, van pagà, a quaranta o cinquanta pessetes, i últimament, últimament jo ne vaig vendre i, i potser que foren a cent pessetes, però, d'allò, ací, pues anae bé, perquè aixina, de cada set o vuit anys, se tallae, saps? S'agarraen i se tallaen els més grossos. I dixaes el minut, i mentres els altres pujaen, que normalment s'agarrae i se ficae de, me pareix que era de trenta [mostra la grossària del tronc]. De trenta de grossària potser que foren, penso. Saps?
- DEIXAVEN LES ROTES?
- Les rotes.
- QUE ERA DE CADA Ú?
- De cada ú, i el monte comú ere de l'Ajuntament del poble. Del monte común se feen unes subhastes per a pagar al secretari, saps, els gastos que feen de l'Ajuntament se pagaen del monte común.
- O SIGA, QUE LO QUE LA GENT PAGAVA PER A TALLAR PINS DEL MONTE COMÚ, AIXÒ LI SERVIA A L'AJUNTAMENT PER A PAGAR, NO? PER A PAGAR, PER A MANTINDRE'S?
- Conforme.
- ERA AIXINA?
- Sí.
- COM EREN LES SUBHASTES?
- Home, les subhastes pues ixien ací a pública subhasta ahí a la porta de l'Ajuntament, i el que més plec se tirava plec tancat, i el que donave més.
- VOSTÉ VA PARTICIPAR ALGUNA VOLTA EN SUBHASTES?
- No, en les subhastes no, nosatros no. Natros a tallar els pins sí, a tallar pins sí.
- VALE. ESTAVA PENSANT JO QUE LES XIQUES ESTES QUE TREBALLAVEN A LA FÀBRICA, I, I TOTES LES DONES QUE DEVIEN TREBALLAR A LA FÀBRICA, TOT AIXÒ, ERA NORMAL QUE.., ERA COSTUM QUE LES DONES TREBALLAREN D'EIXA MANERA?
- No havia atra faena. No havia atra faena, més que eixa.
- PERÒ LES DONES TREBALLAVEN, O HI HAVIA DONES QUE TREBALLAVEN I DONES QUE NO?
- Home, pues hi havie dones que treballaen i dones que no treballaen, perquè normalment, lo que te parlo, la dona que tenie els auelos, eixa ja tenie prou faena, eh, i la que no tenie els auelos, pues se'n podie anà a fer unes faenes o a una casa, o entrà allí pues de lo que fore.
- ES COMENTAVA ALGO DE LA GENT QUE ANAVA, DE LES DONES QUE ANAVEN A TREBALLAR A LA FÀBRICA?
- De què?
- SI ES COMENTAVA ALGO, ESTAVA BEN VIST, O...?
- Oh, ben vist del tot, sí, sí [es sona]. Ben vist, ben vist.
- MM, TORNEM A QUAN M'ESTAVA DIGUENT QUE HAVIA ANAT A ESCOLA, HASTA ELS NOU ANYS, QUE SE'N VA ANAR A LLAURAR.
- [Assenteix amb el cap]
- SE'N RECORDA DE L'ESCOLA VOSTÉ?
- Sí, açò ere l'escola [assenyala el terra].
- AÇÒ MATEIX?
- [Assenteix amb el cap] Davall nosatros, ací les xiques.
- LES XIQUES DALT, NO? ESTAVEN SEPARATS XIQUES I XICS?
- Sí, ací estaven els retretes [encercla amb el dit la part a què es refereix]. Pa xics i pa xiques. Les xiques estaven ací [assenyala la seua dreta], i nosatros estàvem a baix.
- SE'N RECORDA SI N'HI HAVIEN RETRATOS, O N'HI HAVIEN CRUCIFIXOS...?
- Sí. Sempre va hi haver-ne.
- DE QUÈ EREN ELS RETRATOS?
- Home, normalment els retratos que n'hi havien ací, en un principi no t'ho puc dir, però ací estave el retrato, primer estae Jose Antonio, i después Franco. No sé. Els dos que nosatros vam vore. Ja no vam vore més d'això, ja no vam vore res.
- SE'N RECORDA DELS LLIBRES QUE GASTAVEN? ELS LLIBRES QUE GASTAVEN A L'ESCOLA?
- Poqueta cosa, eh [somriu].
- SÍ? NO EN GASTAEN.
- Sí, home, sí gastàvem llibres, però, ui, sí. Natros, natros poca cosa d'eixa, eh.
- I QUAN EIXIEN D'ESCOLA JUAEN A ALGUNA, A ALGUN JOC, ELS XIQUETS, I LES XIQUETES?
- Sí, quan eixíem d'escola jugàvem als petacons.
- EXPLIQUE-ME-HO PERQUÈ JO NO SÓC D'ACÍ I NO SÉ RES.
- Els petacons... i jugàvem a, a una altra cosa, que eren les boletes, ere en boletes de roure, ficàem aixina, féem un pam, fft, i féem un foraet, ale, a dins [va mostrant tot el procés]. Igual que fan estos que tiren ahí al volte [?], pal cas, però nosatros ho fem aixina [mostra l'acció]. Els petacons eren les caixetes de mistos, eh, pos se tallaen i feen un, una coseta aixina quadraeta, eh, i ala, en una pedreta, marcàem un quadret en terra, eh, i a vore, qui entra primer. Coses d'eixes.
- ELS PETACONS I LES BOLETES.
- Sí. Eixes dos coses són les dos coses que jo més...
- QUAN ES FEEN MAJORS SEGUIEN JUANT A EIXOS JOCS, O N'HI HAVIEN ALTRES JOCS? QUAN ES FEA, QUAN ES FEA VOSTÉ, QUAN ES VA FER MAJOR?
- No, no hi havie cap de joc. Ací no hi havie més que anar al ball. Al ball que se fee ací baix al bar que hi havie, a casa Manolet. I no res, mira, quan no anàvem allí a jugar al guinyot..
- AL? AL NINOT?
- Al guinyot.
- AL GUINYOT.
- Sí.
- QUÈ ÉS UN JOC DE CARTES?
- Sí, sí, un joc de cartes, saps? I a baix, pues ere el ball, i allí pos no res, mira, anàem passant i punto.
- I A LA PILOTA JUAVEN?
- Sí, al trinquet.
- AL TRINQUET.
- Sí.
- A QUINA MODALITAT JUAVEN? A FRONTÓ, TRINQUET DE CARRER? COM ERA AIXÒ?
- No, no, trinquet tancat no, frontó, frontó. Trinquet de carrer, tancat.
- DOS CONTRA DOS?
- Sí [assenteix amb el cap].
- LES PILOTES D'ON LES ARREPLEGAVEN?
- Les féem.
- LES FEEN VOSTÉS?
- Sí. Això de les càmares de bicicleta, féem la pilota i después la cosíem per fora i ficàem un, com una pelleta, eh, i pilota.
- AMB LA MÀ A L'AIRE, AMB GUANT, COM JUAVEN A AIXÒ?
- Ai, amb la mà a l'aire, i bon mal que mos féem.
- AIXÒ QUAN, DE QUANTA EDAT ESTEM PARLANT? QUANTS ANYS?
- Home, això ja érem, ja érem més granets, ja érem més grans, però el trinquet ahí, ahí va està, jo sempre el vaig conèixer. De sagalet ja el vaig conèixer. Lo que passe és que allí els sagalets... no jugaven més que els majors, els sagals no jugàem. I a poqueta la sort que te donave a fer, no sé si donae pa guanyar-se ni un gotet de vi. Jo estic per dir que no es pagae ni un gotet de vi.
- O SIGA QUE NO ES JUGAVEN DINERS?
- Noo, va. Com s'havíem de jugà diners?
- COM ES JUA ARA, QUE ES JUEN DINERS, I FAN...
- [nega amb el cap].
- NO.
- No se podien jugà diners, no n'hi havien.
- I AIXÒ DEL BALL QUE COMENTA, COM ERA EL BALL? QUÈ VENIA, UNA ORQUESTA?
- No, ahí n'hi havie un tocadiscos.
- UN TOCADISCOS.
- Un tocadiscos, ahí s'ajuntaen, i mira... Perquè entonces, els xics i les xiques d'ací, en aquell entonces, no anavem a cap poble foraster, conforme se'n van ara. Saps?
- ES QUEDAVEN TOTS ACÍ.
- Tots ací. Natros ací, tots se casaen al poble [colpeja amb el dit a la taula]. Saps? Tots.
- PERÒ AIXÒ PER QUÈ, PER COSTUM, O PERQUÈ ERA DIFÍCIL D'ARRIBAR, O PER QUÈ ERA AIXÒ?
- Ere la costum que hi havie.
- ESTAVEN BARALLATS EN ELS ALTRES POBLES DE PER ACÍ?
- No, no, bah. Tots estàem bé en els pobles. Però, però açò que te parlo del ball, pues, ere casi normal, perquè a on s'havíem d'anar? No hi havia en què, en bicicleta? De cotxe no, nn, una moto. Ntx, res.
- QUÈ FEEN EN EL BALL? QUÈ FEEN EN EL BALL, CONEIXIEN A LES XICONES?
- Clar.
- VOSTÉ VA CONÈIXER A LA SEUA DONA ALLÍ?
- Sí, bueno, a la meua dona jo la vaig conèixer quan anàem de quadrilla, tu.
- QUAN ANAEN DE QUADRILLA?
- Síí, nosatros érem un, unes quadrilles nostres, que en aquell entonces podíem ser [queda pensant] set o vuit sagals, i set o vuit sagales.
- O SIGA QUE ANAEN JUNTS PER AHÍ XICS I XIQUES?
- Sí, sí, sí. I tant. Anàem [inintel·ligible].
- QUAN S'AJUNTAEN LES QUADRILLES, TOT L'ANY, O N'HI HAVIA UNA ÈPOCA DE L'ANY QUE S'AJUNTAVEN?
- Tot l'any, tot l'any, però normalment s'ajuntàem els domen-, els dissabtes i dumenges, eh. Els dies de la setmana res.
- I A QUÈ S'AJUNTAEN DISSABTES I DIUMENGES? PER ANAR AL BALL?
- Per anar al ball.
- PER ALTRES COSES?
- Quan venie Pasqua, per exemple, pos anàem, se fee la rosca, i se n'anàem a minjar-se la rosca, pos, que te diré jo, natros muntó de vegaes anàem a la caseta de Fecundo que díem.
- A FER?
- A una, un puesto que se die la caseta de Fecundo. I allí, pues hi havie una era, i allí se minjàem la rosca, els amics i les amigues. I ja està.
- I AIXÒ QUE M'ESTÀ DIGUENT DEL BALL ERA TOT L'ANY, ELS DISSABTES I DUMENGES?
- [Assenteix amb el cap] Ss.
- HI HAVIA ALGUNA ÈPOCA QUE ES FERA ALGUN BALL MÉS IMPORTANT, A FESTES, O ALGUN TIPO DE FESTES DEL POBLE?
- Noo, no, ntx, ntx. Home, les festes del poble eren a... a San Antoni i eren a... a setembre.
- A SETEMBRE EREN LES FESTES DEL POBLE.
- Se diuen les festes de la Mare de Déu de la Balma, eh. I a Sant Antoni, pues feen San Antoni, que se fee la diablera....
- LA?
- Que se fa, se fee la diablera, que se fa encara, la vida del sant, que tamé la fan, i después ixen els animals, i hi ha uno que bandege el gall [mostra com es fa], saps, i qui l'agarre, pues el gall pa d'ell.
- VALE, POQUET A POQUET. QUÈ ÉS LA DIABLERA?
- La diablera? La diablera, pos són jóvens que se vestixen en un d'açò, en un vestit en coa, com si foren diablets de..., què te diré jo? Porten una barra [fa un gest amb el braç com d'eixir un cohet], un cohetà d'ixes i, bbb [simula el soroll d'un cohet]. Ntx. Ahí, allà la Mata...
- SEMPRE, SEMPRE S'HA FET IGUAL?
- Igual, sempre, ahí, una barraca, i que creme, fa unes fumares, bueno... i van a portar la llenya, i la rama..., no, xalen, sí, sí, xalen. Xalen, xalen.
- I, I AIXÒ DEL POLLASTRE QUE CONTAVA QUÈ ÉS? QUÈ FAN, BANDEGEN UN POLLASTRE, AIXÒ QUÈ ÉS? LI POSEN UNA CORDA AIXINA?
- Posen una corda, posen el pollastre al mig, la corda l'agarren d'un costat, i l'atre, de l'altre costat la fa aixina [fa l'acció de bandejar]. Bandegen, bandegen, bandegen. I el que passe allí en els animals, si l'agarre, si l'agarre, i el que no l'agarre, i el que sí, ja l'ha agarrat.
- QUÈ VAN, AMB UN CAVALL, O ALGO?
- Sí, i burros. Cavalls, sí.
- N'HI HAVIEN, AIXÒ EREN COM PROVES, COM CONCURSOS, NO? COM UN CONCURS, A VORE QUI ES QUEDAVA...? ÉS AIXÒ?
- No, concurs no.
- NO?
- Ntx. Home, és espècie de concurs, però és una açò de que és, és la tradició i la festa.
- HI HAVIEN ALTRES, ALTRES COSES TIPO AIXÒ? COM, NO SÉ, COM LO DEL POLLASTRE, O...
- [Nega amb el cap]
- NO?
- La vida de San Antoni, pos, se fee que eixien els animals del poble, la grupa, la grupa vol dir, a un matxo li ficàem una parellà, unes mantes, unes alforges, i ahí anae un home i una dona, o un xic i una xica, pa la coqueta. I a la coqueta, passae i donaen una coqueta a cada un, hi havia un majoral, i eixe és el que s'encarregae.

[Segona part de l'entrevista]

- (LA QUE VA SER LA SEUA DONA) ERA DE LA QUADRILLA. COM VA SER QUE ES VAN POSAR A FESTEJAR?
- Pos perquè se vam agradà els dos.
- SE VAN?
- Se vam agradà els dos. I avant.
- I VA TINDRE QUE DEMANAR ALGUN PERMÍS A CASA D'ELLA...?
- I tant.
- COM ES FEA AIXÒ?
- Home! entonces per a que uno anare en la filla dee, del pare i la mare, diguem, havies d'anà a demanar-li la mà al pare. Saps? I anaes al pare, i li dies, pues si li pareixie bé, volies a la xica, si a ells els pareixie bé de que pugueres arreglà pa casarte, pues... Que jo te parle sempre d'una cosa, eh. No estae tan mal fet. Estae molt ben fet, perquè allò ere una educació. Eh.
- I VOSTÉ VA ANAR, VA DEMANAR EL PERMÍS, I NO VA HAVER CAP PROBLEMA, NO?
- No, cap. Jo, al meu sogre vaig anà, li vaig di d'eixir, i va dir, diu: "Tu porta't bé en ella. No vull altra cosa". I aixina.
- I QUAN DE TEMPS VAN ESTAR FESTEJANT?
- Ah, pos festejant igual vam estar quatre o cinc anys.
- I DESPUÉS DE QUATRE O CINC ANYS, ES VAN CASAR?
- Sí, jo vaig anar al servici...
- ON VA ANAR AL SERVICI VOSTÉ?
- A Maó.
- MAÓ?
- A Menorca, sí. Vaig està a Maó, vaig està a... este, este, collons ! [li costa recordar-ho], a Alaion, i de primer estàem a la Mola, que allí vam fer el periodo d'instrucció, i dimpués mos van destinar a uns a un puesto, i a uns Alaion. I mira. Això, pues allí, pues cadascú els preguntaen quin ofici tenie. Jo vaig dir que era aficionat a barber.
- VOSTÉ ERA AFICIONAT A BARBER?
- [Assenteix amb el cap]
- PERÒ S'HO VA INVENTAR AIXÒ?
- Què?
- S'HO VA INVENTAR?
- Noo.
- VOSTÉ ERA AFICIONAT A BARBER?
- Jo ací era, fea de barber.
- ACÍ EN EL POBLE?
- Sí.
- PERÒ QUÈ TENIA, COM UNA BARBERIA, O...
- Sí.
- QUÈ LI VENIA LA TRADICIÓ D'ALGÚ DE LA FAMÍLIA, O VA SER VOSTÉ QUI VA DECIDIR DE POSAR-SE?
- [Assenteix amb el cap] Jo que ho vaig decidir.
- O SIGA, QUE APART DE LLAURAOR, TAMBÉ HA SIGUT BARBER.
- Perquè dissabtes, a la que veníem de tallà pins, eh, jo me canviava i a treballar hastà allà les dos del matí, pa guanyar-me cinc-centes pessetes. Ojo.
- HASTA LES DOS DEL MATÍ TREBALLAVA AL BARBER?
- [Assenteix amb el cap]
- QUÈ HI HAVIA TANTA FAENA QUE ESTAVEN HASTA LES DOS?
- Sí home, que hi havia molta gent ací, collons. Al poble hi havia gent, al poble pot ser que estàrem set o vuit-cents.
- PERÒ HASTA LES DOS DEL MATÍ AFEITANT I TALLANT MONYOS?
- Sí, sí, sí, sí, sí, tallàvem monyos, ja ho crec. Quan...
- COM ERA AIXÒ QUE ANAVA LA GENT TANT TARD?
- La gent venie dispués de sopà. Normalment después de sopà venien. I agarra't, per afaità, tallà els cabells, vullc, vullc, o redéu, o redéu. O redéu. Ja, quan jo vaig anà al servici, pues gràcies a n'això, saps? Perquè jo me'n vaig anà al servici en tres mil pessetes que me donà mon pare, en pas descanse. Eh? I vaig vindre en tres mesos de permís, me'n vaig entornar, i a la que em van llicencià, jo vaig tornà i portava tres mil duros, quinze mil pessetes [colpeja la taula]. I com vaig vindre ací li les vaig donà a ma mare.
- PA QUE LES ADMINISTRARA ELLA?
- Sí, senyor.
- SOLIA FER-SE AIXÒ? DONAR ELS DINERS A LA MARE?
- Hasta que me vaig casà, tot lo que vaig guanyà ho vaig donà tot a casa. Mai me vaig quedà una perra pa res.
- SEMPRE LI HO DONAVA A SA MARE, NO? NO LI HO DONAVA A SON PARE?
- Home, normalment li ho donava a ma mare, perquè mira, perquè mon pare, pues xa, jo no vaig amagà res mai. A vore si m'entens? Res, mai.
- I AIXÒ D'ESTAR DE BARBER HASTA, HASTA EIXES HORES DE LA MATINÀ, ELS HOMES S'ASSENTAEN ALLÍ I ESTAEN CALLATS?
- Oh, callats no, xarrant.
- XARRANT?
- Sí.
- DE QUÈ XARRAVEN? XARRAVEN DEL POBLE?
- Brrr. A criticar.
- O SIGA, QUE ERA MÉS UNA FESTA AIXÒ D'ANAR AL BARBER, O QUÈ?
- Collons, tots els dissabtes, mare de Déu!
- MOLT BÉ, EH, SE'N RECORDA QUAN ES VA CASAR VOSTÉ?
- Quan em vaig casà? O redéu. No me'n recordo, xe. Que em vaig casà al setembre sí.
- COM HO VA DECIDIR AIXÒ DE CASAR-SE?
- Com ho vam decidí?
- PERQUÈ VAN DIR, JA ESTÀ BÉ DE FESTEJAR, ANEM A CASAR-NOS.
- Claro.
- AIXINA VA SER?
- Claro.
- TOTS VAN ESTAR D'ACORD EN LA FAMÍLIA?
- [dubta] Quan nosatros dos se vam casà, pues... el meu sogre, que en pas descanse, sempre va di que me ficara sol.
- COM QUE SE FICARA SOL?
- Que se ficàrem sols en una casa [colpeja la taula]. Saps? I natros se vam ficà a la casa, a la casa que vivim, eh?
- ON VIUEN ARA?
- On vivim ara. I minjàem al costat a tres portes que estae la casa dels meus pares. Saps?
- O SIGA, VIVIEN A UN PUESTO PERÒ MINJAEN A UN ALTRE.
- Sí. I dispués pos ja vam passà, i ja se vam ficà a casa, i avant.
- PER QUÈ ANAEN A MINJAR A CASA DELS SEUS PARES?
- Eh?
- PER QUÈ ANAEN A MINJAR A CASA DELS SEUS PARES?
- Oi, pues anàem a minjar a casa dels meus pares perquè, perquè no teníem res. I això. I l'auelo, Tomàs, pues li va dir a ma mare: "Manoleta, Manuelet -que a mi em dien Manuelet- i Pilar, han de vindre ací a minjar".
- HO VA DIR SA UELO.
- I se va respetà la paraula de ma uelo. Per això te dic de d'intonces, la paraula d'un vell anae a missa.
- I COM ÉS QUE VA DEIXAR D'ANAR A MINJAR ALLÍ?
- Home, vaig deixar d'anar a minjar allí perquè después ja quan se va fer, ee, quant vam tindre la xica, pues ja, bah, entonces ja, ja noo, saps?
- VAN PRENDRE A LA XICA, DIU?
- Sí, vam tindre la primera família.
- AH, LA SEUA FILLA?
- Sí. Vam tindre a Pilarín, i después vam tindre a Manolo. Tinc una xica, una xica i un xic.
- SE'N RECORDA QUAN VA NÀIXER LA SEUA FILLA?
- [riu]
- SE'N RECORDA EIXE MOMENT, DE QUAN VA NÀIXER?
- Tampoc me'n recorde... La fetxa?
- NO, COM VA SER EL NAIXIMENT I AIXÒ. VOSTÉ ESTAVA DAVANT?
- Sí.
- QUÈ VA SER, EN CASA?
- A casa, a casa, sí. No ere conforme ara, eh.
- COM ERA?
- Entonces, les pobres dones, les pobres dones, [inintel·ligible]. Perquè ací hi hagué una dona que fee de comadrona.
- AH, SÍ?
- Sí.
- COM ES DIA, COM ES DIA EIXA DONA?
- La tia Gerònima.
- TIA GERÒNIMA?
- Sí. Aquella dona era la que assistie, era la que portae els sagals i avant, mira.
- I EIXA DONA COM, QUI LA VA ENSENYAR EIXA DONA, ON VA ESTUDIAR?
- No sé, jo crec que no va estudià a cap puesto.
- ES VA ENSENYAR ELLA A SOLES?
- Sí, perquè ella va tindre molts fills.
- VA TINDRE MOLTS?
- [Assenteix amb el cap] Sí. Però jo no crec que estudiare en cap puesto.
- PERÒ ERA LA QUE ASSISTIA ELS PARTS?
- A tots.
- A TOTS?
- A tots.
- NO HI HAVIA METGE?
- Metge sí que n'hi havie, però era ella la que assistie.
- O SIGA, QUE LA GENT, SABENT QUE HI HAVIA METGE, ANAVA A BUSCAR A LA COMADRONA?
- Anae a buscà a la comadrona, sí.
- I QUÈ ÉS LO QUE FEA ESTA DONA? QUÈ ERA LO QUE FEA LA DONA? SABIA JA COM L'HAVIA DE POSAR-LA, QUÈ FEA?
- Sí, sí, se posae ella a fe de la família, i pues u, la rentae, la vestie, i fee. Era una dona molt bona dona, i... que no va volé cobrà mai res.
- NO COBRAVA A NINGÚ?
- [nega amb el cap] Después li donàem l'agraïment i avant [silenci].
- I, I ESTA DONA, FEA ALGO, APART DE SER COMARE FEA ALGO MÉS? TREBALLAVA EN ALGUNA ALTRA COSA, O...?
- A casa, al monte.
- AL MONTE.
- Síí.
- VIVIA FORA DEL POBLE?
- No, no, vivie al poble.
- QUÈ ERA TREBALLAR AL MONTE?
- Ui, pues mira, la que treballava al monte, l'hort, a entrecavà les pataques, o a collí açò, o a collí allò, o a sembrà o lo que fore [silenci].
- SE'N RECORDA VOSTÉ SI APART DE TALLAR LLENYA, HI HAVIEN ALTRES OFICIS QUE ES FEREN EN LA MONTANYA, COM AIXÒ DELS CARBONERS, O...
- Sí, però això ací no. Això si aneu a Vallibona, Vallibona sí, aaa..., a Cinctorres també.
- PERÒ ACÍ A SORITA NO.
- No. Ací a Sorita no va haver més que uno, que se va casà ací que ere de Vallivona que va fer, va fer alguna carbonera, però molt poquetes.
- MOLT BÉ. I ELS SEUS FILLS TAMBÉ ES VAN QUEDÀ AMB VOSTÉ A L'ESCOLA? ACÍ AL POBLE? VAN ANAR A ESCOLA?
- [Assenteix amb el cap]
- VOSTÉ HA NOTAT ALGUN CANVI ENTRE L'EDUCACIÓ QUE LI VAN DONAR ELS SEUS PARES A VOSTÉ, I L'EDUCACIÓ QUE HA DONAT VOSTÉ ALS SEUS FILLS?
- Home, natros, siguim encara la tradició vella.
- QUINA ERA EIXA TRADICIÓ?
- La tradició del respecte, eh, perquè jo lo que veig és una cosa. Que avui, els jòvens, van a l'escola, però no tenen respecte als pares que teníem antes. Això ho veig que se perd, eh. I entonces ere molt diferent, saps?. Ara, que tu me digues que avui n'hi ha uns altres mitjos, muy bien, jo estic molt conforme en això, eh? perquè nosatros vam fer sacrifici de, jo, a la meua xica..., nosatros vam tindre un accident l'any trenta-sis.
- UN ACCIDENT?
- Sí. Vam tindre un accident a Martorell, i vam està sis mesos sense poder-nos alçà del llit.
- VOSTÉ I LA SEUA DONA?
- Sí, i entonces, ella, pues va deixà d'estudià, i mos va cuidà. I ella no ha estudiat per això. El xic sí, el xic, pues este va estar ací hasta els set, i dimpués ja se'n va anar a Morella, i dimpués ja se'n va anà a Castelló, i a Castelló, pues es va treure magisteri, i allà baix està. Mira.
- I LA SEUA FILLA ARA QUÈ ESTÀ ACÍ CUIDANT-LOS A VOSTÉS?
- No, la meua filla està a Morella, eh. Està a Morella, ara nosatros farà quee, fa quatre mesoss, sí, pa pri, pa darrer d'any, pa darrer d'any la meua dona li va agarrar unn, una angina de pit, i vam estar, vam baixà a l'hospital, i vam està allà baix, vam està a la UVI, potser que estàrem vuit o deu dies, i después passà a planta. Ii, i encà estem, pues mira, fent-li revisions, i avant. I este viu tot soles allí.
- VOSTÉ NO N'HI HA HAGUT, EN EL SEU CAS JA NO HI HA HAGUT QUE FERA VOSTÉ UN HEREU A UN DELS SEUS FILLS PER A QUE EL CUIDARA. AIXÒ JA NO HA SEGUIT, NO?
- No, és que ara ja no segueix. Ara estan les residències. Que els auelos fan gràcia a molt poquets fills. Això tin-ho en compte, eh, que també arribareu. I quan arribeu, a lo milló pensareu [somriu]: "Aquell tontet d'allí de Sorita mos explicà coses, que..." però teniu en compte que d'allí. La vida passa, i ve.
- COM RESUMIRIA VOSTÉ LA SEUA VIDA?
- La meua vida? Jo la meua vida la resumiria en un principi, jo sempre he estat pagat de la vida.
- CONTENT?
- Contentíssim. Esta és la realitat. Jo vaig tindre moltíssima sort que vaig tindre una família molt bona, pobra, però honrà, eh?. Después vaig casar la xica pobra, però molt bona xica, què vull més jo? I ara, pues què, estem els dos ahí. Jo de la vida, orgullós. De conforme ha estat a conforme he vingut. Lo que passa és que ara açò té un altre respecte. Avui el ba, el bé que tenim, eh, no se sap respetar. Perquè lo que ha n'hi hagut ara, que ha vingut, això ha segut una basseta d'oli. Eh? Però falte una cosa, que se saberen respetar. Eh? Estes coses que passen en ETA, en estes coses, haurien de ser diferentes, perquè mira, jo m'ha paregut sempre molt bé quan estaee, este, Aznar, conforme, ara que ha entrat este, conforme, però que se sàbien respetar. El hecho no estarie més que se sapieren respetà. Res més.
- ARA QUE DIU AIXÒ ESTAVA PENSANT JO, QUAN LA GUERRA, PER ACÍ DALT PER LES MUNTANYES COM ES VA VIURE AIXÒ DE LA GUERRA? VOSTÉ SE'N RECORDA?
- Sí. Mal!
- MAL, MAL?
- Mal. Mal, perquè venie, venie la... Mira, al ser pobles, vam tindre que evacuar casi tots. Molts a coves, molts a masos, i dimpués, ací davant anaen els comunistes, els de esquerres [rectifica], detràs venien els de les dretes. Els que anaen davant assaltaen les cases, perquè se'n van assaltar moltes de cases, ahí se van fer molts desastres. Saps? I això, sisquiera que no torne mai més. Que la guerra és molt seria, eh. Jo ho sé, això és molt reseria. Qui no l'ha vista [colpeja la taula], no se'n recorde de res. Mira...
- VA MORIR GENT ACÍ, EN EL POBLE, EN LA GUERRA?
- [Queda pensant] Home, pues no sé, ací, molts molts jo no crec, però algun sempre en cau, sempre en cau. Mira, te puc contar una cosa, dóna't compte si volien sabé. Quan jo vaig anà a la mili, eh, en Alaió, n'hi havie..., bueno, no, este senyor estae dalt, este home estae dalt, per el mercat de dalt. Hi havie un teniente, i un dia, pos tallant-li els cabells, escomença a parlar-me, escomença a parlarme, i me diu: "Jo i tu hem de parlar d'una cosa que tu no la saps". Quina? Diu: "A la solana del Vilà, se va quedà quan la guerra un soldat al pi matat" [penjat?]. Efectivament. I resulta que aquell home va passà per ací quant la guerra. Saps? I tu no te pugues imaginà a mi aquell home la confiança que me va agarrà, i lo que me va volé, i lo que el vaig volé.
- QUÈ ERA, UN, UN...
- Un teniente.
- PERÒ L'HOME ESTE QUÈ, EL VAN PENJAR?
- Ah, que el que van penjà ere un soldat. Crec, jo no ho sé, no sé qui ere, però ja veus tu quina casualitat anà allà i que aquell senyor te contare que ací, lo que va passà. I vaig agarrà el modelo de aquell bon home, que aquell tenie una dona que la va portar sempre però com un ramellet de flors. I un xic. Se n'anae de paseo, els vees ell, el xiquet i la dona, eh. Creu-te, i a mi sempre me va donar el mateix consell: "Quan te casos, respeta a la dona, i la dona que te respete a tu, i si no, no te casos". Sempre. I allò, aquell home me va donà a mi, no sé. Xa, me va ensenyà coses que a mi no me les havien ensenyat, saps? Ante tot, la formalitat. Res. Que a on no hi ha formalitats, no hi ha res.
- MM, AIXÒ DE, DE, QUAN DESPUÉS DE LA GUERRA, PER ACÍ DALT, AIXINA QUE ES DIU QUE HI HAVIA GUERRILLERS I TOT AIXÒ, ACÍ HO VAN CONÈIXER?
- Maquis?
- ALLÒ DEL MAQUIS.
- Sii.
- ACÍ HO VAN CONÈIXER AIXÒ DEL MAQUIS?
- Clar.
- COM ES VIVIA AIXÒ? ELS TENIA POR LA GENT?
- Sí, mal, mal, perquè els maquis tenien un concepte, jo crec que no havien de fer lo que van fer. Me penso que no ho haurien de fer, però, jo no saben ells quin ere, eh, perquè passa de que els maquis estaen en les coves amagats. Esta gent havien de minjà, i havien d'assaltà a un poble, i anà..., ací a Palanques, van arribà una nit, i van agarrà tres, tres o quatre matxos i els van fer donà minjà de totes les classes, van omplir els canastos dels animals, i van fer anà a la cova que n'hi havie a la Sorollera. Allí feen la vida.
- AH, O SIGA, QUE LA GENT DEL POBLE SABIA ON ESTAVEN ELS MAQUIS?
- Síí.
- I COM ÉS QUE NO ANAVEN A PER ELLS, L'AUTORITAT O QUI FÓRA?
- Ningú s'arrimae en ells.
- ELS TENIEN POR, NO?
- Ui, també mataen, també. Arredéu, sí, ja ho crec, bah. I als masos, passe de que arribaven ells i els dien: "Mos hau de donà açò". Més o menos venie a ser lo que te contava antes de la fàbrica, saps? El minjà, vale, i, i a detràs estae la guàrdia civil.
- COM?
- Detràs d'ells anae la guàrdia civils a busca'ls.
- DARRERE DELS MAQUIS?
- Sí. Eixos masovers, que sense més els preguntaven si havien vist els maquis, dien que no. Entonces, apretaen, eh, hasta que dien que sí. O siga, que allò ere, com t'ho diré, un frente? Una desinjustícia. I claro, después, psss no res, quan a Franco, els devien agarrà i els van acabar i avant.
- I LA GUÀRDIA CIVIL QUÈ FEA QUAN UN MASOVER DIA QUE HAVIA VIST UN MAQUI?
- Ai, pues mira, a lo millor el tancaen i... cagondéu... oh redéu, oh redéu... nxt! Però quan van dir d'acabà se va acabà [silenci].Que allò, si mires bé, pareix que siga una espècie de lo de ETA de ara, una cosa aixina, saps? Si ho mires bé, el camí és llarg i dius, això no es va, per ací ha de, de, açò, eh? Perquè és lo que parlem..., i és que veus, per exemple en lo de ETA. ETA té un pensament, eh, jo no sé què és lo que trau de matant res, eh? Perquè jo crec que això no deuria de ser. Matà, o se mate, o no se mate, no diuen que no se pot matà, no mateu, però les coses jo crec que se fan parlant. Se dialoguen, i a vore de quina forma s'arreglen, però ara què passa, au, au. Pos mira au, pos tot està bé aixina [tus, i aplaudeix].
- ARA QUE DIU AIXÒ DE ARREGLAR, JA PER ANAR ACABANT, LI SONA A VOSTÉ QUE N'HI HAGUEREN ARREGLOS DE MATRIMONIS?
- Sí.
- AIXÒ QUE FEEN...
- Sí!
- COM ERA AIXÒ DELS ARREGLOS?
- Arreglos. Hi havie unes dones o uns homes, però normalment eren dones. Que arreglaen als pobles, arreglaen els matrimonis. Ui, casamenters [ho tracta despectivament].
- CASAMENTERS? HI HAVIEN HOMES I DONES?
- Sí, sí.
- ACÍ EN SORITA N'HI HAVIA?
- Sí home, sí. Ja ho crec.
- I AIXÒ QUI HO FEA ACÍ?
- Això, pues la dona que sigue, pues di: "Pst, ie, tu has d'anà a vore a fulana i tu a fulano". Ala, poseu-se, que si, pues no, i es liaen.
- I AIXÒ PER QUÈ HO FEEN?
- Ai, jo què sé.
- ELLA COBRAVA D'AIXÒ?
- Alguns li donaen una barcella de blat, altres li donaen un agraïment o el que fóre, i avant.
- O SIGA, QUE LA GENT ANAVA A BUSCAR-LA A ELLA PER A QUE...
- Sí [silenci] sí, sí.
- PERÒ NO ERA PER UNA QÜESTIÓ, ERA PER UNA QÜESTIÓ D'ALLÒ DE, DE QUE VULLC ESTAR EN ESTA QUE ÉS RICA O ÉS PERQUÈ M'AGRÀ?
- Sí! [colpeja la taula] Sí, que sí. És que allò dien, antes dien que a ser possible t'havies de casà en una xica que tinguere la casa el fumeral [diu, alçant el dit].
- COM ERA AIXÒ?
- A, a la xumenera, si no estae el fumeral, no hi havie res, i si estae el fumeral, tenie algo.
- DE MENJAR?
- Això.
- I QUAN DIU FUMERAL ÉS FUM QUE IX DE LA XIMENERA?
- No, que la xumenera, la xumenera, precisament com açò d'ací [mostra la forma de la xumenera], eh, això que estae negre, saps? Perquè vol dir que d'estar negre és que una casa té solera, eh? I lo que ocurrie és una cosa, que a la millor venie, tot, tots los casaments que estan arreglats, resulten poc bé.
- RESULTEN?
- Poc bé. El casament ha de ser cadascú que se'l busco. No te paix? Perquè el casament arreglat no [nega amb el cap]. Ntx, no ho sé.
- HASTA QUAN ES VAN FER CASAMENTS ARREGLATS?
- Uh! Pos ha de fer pocs anys, eh.
- SÍ?
- Sí. Pocs.
- I LES CASAMENTERES TAMBÈ EXISTIEN FA POCS ANYS?
- Clar, també, clar.
- SE'N RECORDA D'ALGUNA DE LES CASAMENTERES ESTES QUE COMENTA?
- [silenci, queda pensant] Home, entonces a mi també em volien..., però jo vaig dir que no.
- VOLIEN LIAR-LO A VOSTÉ?
- Brrr [rebufa].
- QUÈ ERA, ALGUNA XICONA QUE EL BUSCAVA A VOSTÉ?
- No, a mi només que em buscaen xiques. A mi, pues n'hi havie dones que també se passaen [canvi de tema]. I ahí passae una cosa, esta gent aixina, les casamenteres, no feen més que ficar guerra a la família, a la una i a l'altra. Saps? Si esta xica no sé què, si este xic no sé quantos. Manera, una: no escoltes a ningú más, més que als dos, eh. Els has de deixar està. Eh?
- O SIGA, QUE ANAVA A LA FAMÍLIA DEL XIC, I ANAVA A LA FAMÍLIA DELA XICA, I ANAVA DIGUENT, A VORE SI...
- Però és que liaen, liaen, la casamentera ho liae.
- I A VOSTÉ LI HO VAN FER AIXÒ?
- No, però jo la vaig envià a fer la mà. Jo vaig dir que no.
- I SAP VOSTÉ QUI ERA EIXA DONA?
- Home, jo qui era no ho sé, però que anave detràs, sí. Però ui, ui, ui. Passe, per aquell entonces, Maria Santíssima.
- MOLT BÉ, PUES RES, MANUEL, MOLTES GRÀCIES PER TOT LO QUE MOS HA DIT.
- Xe, mira que m'heu fet xarrà, eh...

[MUSEU DE LA PARAULA. Arxiu de la Memòria Oral Valenciana. Museu Valencià d'Etnologia. Diputació de València. MOH75-Sorita-H32.] museudelaparaula.es


 

www.portell.tk  -  portellweb@yahoo.es

Recopilació bibliogràfica i transcripcions de Jacint Cerdà