PORTELL s. XX                                                                            www.portell.tk


 

ANY

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

 
 
l'Albareda Castellfort Cinctorres Forcall Herbers la Mata Morella Morella Olocau Palanques Portell Sorita Todolella Vallibona Villores

s.XX Entrevista a Pere, un veí de Villores, nascut l'any 1923. La gravació està en el Museu de la Paraula. Arxiu de la Memòria Oral Valenciana. Forma part de més de 300 entrevistes digitalitzades i enregistrades en format audiovisual a principis del segle XXI. Copiem la transcripció:

- BONA VESPRÀ SENYOR PERE. COMENÇAREM PERQUÈ MOS EXPLIQUE A ON VA NÀIXER VOSTÉ, I QUAN VA NÀIXER?
- Pos mira, jo vaig nàixer l'any mil nou-cents vint-i-tres. I vaig nàixer allà, a un carrer que hi ha ahí, tirant, marxant cap allà [assenyala cap a un costat] que li diuen el carrer Bonet.
- BONET?
- Bonet, o el carrer Molí, té dos noms. Perquè resulte que el carrer molí perquè el molí està allà baix a la vora del riu, però entrae al carrer este, la casa del molí. És el molí que hi havie, que és, és terme de Villores.
- JA, JA, JA, JA. I QUI VIVIA EN LA CASA ON VOSTÉ VA NÀIXER? QUANTA GENT VIVIA I QUI ERA?
- Estàem jo i ma mare, i mon pare. Després un germà perquè no sé si estae un germà tamé de menut, però resulte que el germà tenie una germana a Barbastro. Has sentit nomenar Barbastro?
- NO.
- Allà, de Huesca és de, de, veí de Huesca, a quatre quilómetros de Huesca.
- JA, JA, JA. I QUI TENIA...
- Després una germana allí se va, que estae casada ja.
- LA SEUA GERMANA?
- Sí.
- QUAN VOSTÉ VA NÀIXER?
- Quan, quan jo, no, no. Quan jo vaig nàixer ja tenie un xic de una quinta més que jo, de un any més que jo. Comprens?
- I UNA GERMANA TAMBÉ PER DALT?
- No, tenia, eixa germana la tenia a Barbastro que se va casà en un home d'ací Villores també, que li dien de ca'l Rosano, i se van..., com ací sempre han fet espardenya, ha segut un poble d'espardenya, sempre, conforme encà allà baix encà ne fan les dones aquelles, i això, pues se van montar una espardenyeria que dien, pa vendre espardenyes.
- JA, JA, JA.
- I van viure allí sempre, hasta que van morí van viure allí.
- I ERA GERMANA SEUA?
- Entonces, ma ger-, el, mon germà, un germà que tenia que tenie nou anys més que jo, ja havie marxat a..., va marxà tamé, jo no vaig, jo no ho vaig vore quan va marxà ell. Ell estae allà a Barbastro en ells. Comprens? Ja estave allí en ells ajudant, perquè com se portaen nou anys, pos el tenien allí pa, els xics d'ells eren menuts, de ma germana i això, els nebots que dic i això, pues ja se'ls van emportar allí, i van viure, i va està allí sempre a Barbastro en ells, hasta que se va casà.
- JA, JA, JA.
- És quan la guerra, els primers que van entrà a Barcelona va se, van ser ells, que ells ja anaen, entonces ja anaen en els nacionals. Quan van entrà a Barcelona, una nit, allò que els soldats anaen pels carrers, pues van vore que allí dos o tres soldats portaen a dos o tres xiquets que els, que els, maltratant no, però vull dir jo que no... I ell va dir, diu, va preguntà a vore on vivien, i els va portà. Una ere filla d'un guàrdia civil. I resulte que se van fer nòvios perquè els xiquets estaen a Bar..., a Barcelona, me pareix. Entonces estaen a Barcelona, però després van trasladar a son pare quan se va acabar la guerra, el van trasladar a Canet de Mar.
- ENTONCES QUAN VOSTÉ VA NÀIXER, TORNANT UN POC A, A QUAN VA NÀIXER VOSTÉ, QUAN VOSTÉ VA NÀIXER, EN SA CASA ESTAVEN SON PARE, SA MARE, VOSTÉ I UN GERMÀ.
- I un germà, sí.
- I EL GERMÀ. QUE NO ERA...
- La germana ja estae. La germana encà podie sé que, perquè, ell és fill d'ací, els altres fills que va tindre no, però el primer que se porta un any en mi, ixe té, és fill d'ací de Villores. Ja, estarien ací encara quan vaig nàixer jo.
- PERÒ AIXINA LA DIFERÈNCIA ENTRE LA SEUA GERMANA I VOSTÉ ERA MOLTA, D'EDAT?
- Ah, molta edat, però és que resulte que mon pare se va quedar viudo.
- AH.
- Ell se va casà en una germana de ma mare [assenyala la càmera]. En la primera, que van tindre ací els auelos. La més gran, que diem. I va tindre a eixa, a Julia que li dien, a ma germana, entonces se va casà en una altra xica d'ací.
- QUANT ENVIUDÀ?
- Quan va enviudà, que se va quedà viudo, se va casà en una altra germana. Entonces és quan mos va tindre a mi i al germà, i potser que en tingueren més. U o dos me pense que se van morí. Però és igual, només vam quedà jo, els tres, només vam quedà els tres.
- I COM ÉS QUE ES TORNÀ A CASAR SON PARE DESPRÉS DE MORIR LA PRIMERA DONA?
- Home, perquè entonces això és el costum que n'hi havie. Antes era, la majoria de viudos o viudes que se quedaven, la majoria se casaen tots, atra vegà. Perquè claro, s'havien d'ajuntà, s'havien de..., ja d'estar en un o atre. I, i viure, que si nos què, què fan? No és com ara que la vida està d'una manera que no, però entonces, no tenies més remei. El home necessitae la dona i la dona necessitae l'home. Comprens? Pa treballar al monte, i perquè se treballae fora al monte, ací. L'espardenya i el monte. El camp que diem.
- I, I, I, PERÒ AIXÒ NO HO ENTENC JO.
- Ah, no?
-QUÈ NECESSITAVA L'HOME DE LA DONA, I LA DONA DE L'HOME?
- Se necessitaven perquè la dona li guisae, i li llavae, i li fee les faenes de casa. I treballae també. Si venies d'anar al monte, anae al monte, tamé. Si venies de... i después a costà, a tancà soles, com aquelles dones que van allà baix. I l'home a cusí soles [mostra com es cosien les soles], a cusí lo que és la sola.
- I QUÈ NECESSITAVA LA DONA DE L'HOME? PERQUÈ SI LA DONA CUINAVA, LLAVAVA I TOT AIXÒ?
- Home, l'home perquè anave al mo, ací, cada ú tenie la seua horteta on tenie un tros de terra, i ere el que la treballae. Comprens?
- I AIXINA, ES CASÀ EN UNA GERMANA DE...
- En una germana...
- DE LA PRIMERA DONA, QUE ERA SA MARE?
- La germana, sí.
- I, PERÒ I AIXÒ ERA NORMAL, QUE ES CASAREN AMB GERMANES DEE, QUE SI ENVIUDAVEN A LO MILLOR ES CASAVEN AMB UNA GERMANA DE LA DONA?
- Sí, sí, sí. No tenie res que, això no té res que vore. Perquè és una, és una germana, no és un familiar. Comprens?
- NO, PERÒ ME REFERISC QUE, QUE A LO MILLOR SON PARE S'HA, A LO MILLOR S'HAVIA ENAMORAT D'UNA ALTRA DONA, O HAGUERA VIST A UNA ALTRA DONA...
- Igual, igual, igual. Sí, home. Això és perquè, és que entonces..., la majoria, se feen molts casaments dee, de familiars que dien.
- FAMILIARS? AIXÒ QUÈ VOL DIR?
- Que a lo millor, entonces, no és com ara que s'ajunten o se, se veuen d'ací, bueno, anem a posar una comparança: de Forcall i d'ací de Villores. Se veuen, i a lo millor se fa, se fa nóvia, s'és [ajunta les palmes de les mans], o se fa amiga que diem. I entonces, pues els pares, els mateixos pares, si tenien una filla, i un atre, i una altra família tenia un fill, una comparança, i eren amics, pos a lo millor dien: "els hem de, estos dos els hem de casà". I se tenie que fer lo que els pares dien. Comprens?
- I SI NO, I SI ALGUN DELS DOS NO VOLIA, QUÈ?
- Home, si no volien, pues no podien obliga'ls, no? Però la majoria cedien, perquè entonces no podies xistar, entonces no podies, com ara que li dius a un crio menut, li dius: "tu", pues t'envie a escaxurrar, t'envie. Entonces els xiquets dien: "vés a portar un xurull d'aigua de baix, de la font". Pos de seguida portaen un xurull d'aigua ['pitxurull' a Portell]. I no digues que no, eh? [alça el dit índex]. Comprens? Això passave este, els fills estan adominats dels pares, entonces. I avui en dia és al contrari, vull dir jo que ha canviat tot.
- O SEA QUE ELS ARREGLOS FAMILIARS ESTOS EREN NORMALS, QUE ELS PARES ARREGLAREN MATRIMONIS.
- [Assenteix amb el cap]
- HI HAVIA ALGUN HOME, O ALGUNA DONA, AIXINA TIPO QUE FÓRA UN CASAMENTER, O UNA CASAMENTERA?
- Sí tamé ni'hi havia, tamé.
- ACÍ EN EL POBLE?
- Sí, qualsevol, això qualsevol. No, n'hi havia que: "mira", n'hi havia que a lo millor, per una barcella de blat, u, dien, eh, jo tampoc, això no vaig, no, no ho vaig vore. Però dien: "mira, per una barcella de blat" te buscaen un nóvio, o te buscaen una nóvia. [riu] Si ere, si ere al revés. Aixina.
- I EIXOS ARREGLOS PER, PA QUÈ ES FEEN? O SIGA, A UN PARE I A UNA MARE, COM SE LI OCURRIA CASAR-SE, CASAR-LOS EN UNA ALTRA, PERQUÈ TENIEN MÉS DINERS, O...?
- Pels diners, la majoria. Dels pobres eren di-, però no, també se'n casave alguno. Per els familiars podíem... Però la majoria dels rics que diem, que díem entonces, pues per les herències. Per no desfer les herències, u, diu: "xe, me caso jo amb eixa xica", o "me caso jo amb eixe xic, que tenen moltes finques, i tenen alguna perreta", eh?
- PERQUÈ LES HERÈNCIES...?
- A lo millor ee, claro que li agradarie, perquè si no li agrae, pues lo, lo, lo, pues no s'agraen, però quan se casaen és perquè, una per eixe sentit, i l'atra per la herència.
- PERQUÈ LES HERÈNCIES QUÈ ES FEEN? ES PARTIEN PER IGUAL A TOTS ELS GERMANS, O...?
- No [ho nega amb el cap]. Ací estae, no me'n recorde com se die, xe. L'amillorat.
- L'AMILLORAT?
- L'amillorat de la casa.
- AIXÒ QUÈ ERA?
- Què ere? El més gran, o la més gran. Tan si és xica com si és xic. Ixe agarrae, pos la mitat de lo que tenien, de casa, ho agarrae ell, l'amillorat que dien. I l'atre, l'atre se quedae quatre perres, com quedaen quatre finquetes, pues a un li donaen un trosset, a l'atre li donaen l'atre, i segons la família que eren [silenci curt].
- I AIXÒ ERA SEMPRE EL MÉS GRAN, EL QUE FÓRA MAJOR DE TOTS, TANT XIC, COM SI FÓRA XICA.
- El major, el major.
- LI DONEN LA MITAT DE, DE FÓRA QUE VISQUERA... PERQUÈ ACÍ LA GENT NO VIVIA EN MASOS?
- [assenteix amb el cap] Els altres, mira... Entonces, se tenien que buscar la vida com fóre. Una vegà, perquè ja no manaen de casa, i si no, a lo milló aguantaen hasta que eren casadors o, però después, uno marxae ací, un atre marxae a Buenos Aires, l'atre allà a Pamplona. Bueno, a Pamplona no, però és un di, no?
- SÍ, SÍ. I L'AMILLORAT ERA PEL FET NOMÉS DE SER MAJOR? JA NO HAVIA DE SER, NO TENIA NINGUN, NINGUNA OBLIGACIÓ MÉS, EL AMILLORAT? A LO MILLOR, JO QUÈ SÉ, CUIDAR...
- Home, si se quedae, si se morien els pares, una comparança, o alguno dels dos dels pares, i tenien un, uno que ere més menut que ell, dels, més jove, entonces el tenien que cuidà, hasta que, hasta que se valien pa ells.
- O SIGA, L'AMILLORAT, AL QUI LI DONAVEN LA, LA MITAT DE LES PROPIETATS, HAVIA DE CUIDAR ALS GERMANS QUE ENCARA NO ESTAVEN CASATS, I ALS PARES TAMBÉ ELS HAVIA DE CUIDAR?
- Home, els pares, a lo millor encara estaven en condicions. És com ara, ací uno, hasta que, después encà vas fent algo. Encà els pares a lo millor encà treballaen, perquè entonces, als cinquanta anys pareixien que tingueren vuitanta anys u més...
-AH SÍ?
-... mal vestits, en albarques, o en un calcer roïn, pantalons esgarrats apeçats per cinquanta puestos, en pedaços, i tot, camises, i tot s'apedaçae, i tot s'aprofitae. I... [silenci curt].
- I AIXÒ DE LA MITAT DE LES TERRES I LES PROPIETATS, QUÈ LI HO DONAVEN? QUAN ES CASAVA EL MAJOR, O QUAN, EIXA PARTICIÓ DE L'HERÈNCIA QUAN LA FEEN? O QUANT ES MORIA UN DELS...
- No, quan se, la millora ja ere pa ell, lo que passe és que a la milló no l'havien partit.
- AH.
- Però la millora ja ere una cosa que ere de costum, de, de, de.
- O SIGA QUE EL MAJOR QUAN NAIXIA JA SABIA QUE, QUE...
- [assenteix amb el cap]
- I COM ERA LA RELACIÓ AMB ELS ALTRES GERMANS? A LO MILLOR VOSTÉ, LA SEUA GERMANA, LA QUE SE N'ANÀ A BARBASTRO, PUES A LO MILLOR PERQUÈ SE N'ANÀ A BARBASTRO, PERQUÈ SI NO, A ELLA LI HAGUERA TOCAT LA MITAT DE LA CASA. A ELLA LI TOCÀ LA MITAT DE LES TERRES?
-Igual, igual, igual, igual. Natros tenim tenim una casa allà al carrer eixe [assenyala cap a un costat] que dic jo, al carré Bonet, que és dels tres [alça tres dits]. Hi ha tres parts.
- SÍ.
- Se van fer tres parts. Per cert, que ara estem en tràmit, perquè viuen a Canet de Mar. Tinc dos nebots de mon germà i viuen a Canet de Mar. I una, la xica no té família, el germà en té dos. I claro, mon germà se, pos, sempre tenie ganes de que tindre un trosset de casa, li agradae el poble. El poblerino, que diuen. I, i estae ahí sense arreglar-ho. Però la de Barbastro li ho vaig comprar-ho jo, la part d'ella li la vaig comprar jo, i ara jo tinc dos parts, i l'atra esta que ara es veu que la volen vendre, si mos entenem bé en el preu, pos la comprarem natros. I ja està.
- I LA MILLORA DE LA SEUA GERMANA QUINA VA SER? PERQUÈ SI LA CASA EIXA LA PARTIREN ENTRE TRES, QUÈ LI DONAREN DE MILLORA A LA SEUA GERMANA?
- Ah, pos res més. Bueno, l'horteta tamé, però l'horteta ja me la vaig quedà jo també. Ja està, altra part la vaig pagà, i, i res, de lo demés res. De lo que n'hi ha i avant.
- PERÒ VOSTÉ NO M'HA DIT QUE AL MAJOR L'AMILLORAVEN? AL MAJOR NO L'AMILLORAVEN, I LI DONAVEN LA MITAT DEL, DE LES TERRES?
- Sí, la mitat, de, de tot, de tot, la mitat de les finques, i, i de tot.
- ENTONCES, LA CASA EIXA QUÈ VAREN FER? LA MITAT LI LA DONAREN A LA SEUA GERMANA?
- No, no, eixa casa no li la van donà a ningú. Ere pals tres.
- PALS TRES [silenci curt]. VALE. II, I COM ERA LA RELACIÓ DELS...
- Per això te dic que això la majoria ho feen els que tenien perres, d'ajuntar-se els fills en una casa bona, i una atra, i, i, la filla en una altra casa bona, en l'atre, en el home, una altra casa bona. Però els pobres no podien millorar a uno, perquè tampoc podien viure.
- JA, JA, JA. I ELS, I LA RELACIÓ ENTRE ELS GERMANS, ENTRE ELS GERMANS, ENTRE EL GERMÀ QUE ERA AMILLORAT I LA RESTA DE GERMANS COM ERA? PERQUÈ CLAR...
- Home, ahí, entonces n'hi havia una, de vegaes.
- SI?
- Perquè agafe una tonteria de no res, que no val quatre pe..., més que quatre perres, està tot erm, i està tot d'açò, pues a lo millor ni se parlen ni, ni, ni. Entonces estàem tranquils. No, no, no.
- PERÒ.
- Home, amics i avant. I, i... Com una família s'ha de portar, no?
- CLAR.
- Em pareix a mi.
- PERÒ ERA MOLTA LA DIFERÈNCIA, NO? ENTRE LO QUE HERETAVA UN I HERETAVEN LA RESTA DE GERMANS?
- No, la diferència no podie ser perquè valien molt poquet les coses.
- LES COSES VALIEN POC...
- Eixa horteta que et dic jo, eixa horta, que la tenim baix del riu, ara la voreu, està tot erm, allà en passà el pont, [assenyala en quina direcció està] n'hi ha un riu d'hortes hasta allà baix al molí que díem. Perquè ho va comprar mon pare, i les altres, igual. Una podie valer un poquet més, però... Li va costà mil pessetes. I pa pagar les mil, les mil pessetes, encara vaig tindre que pagar jo, después de casat [silenci]. Perquè li va emprà, li va emprà les perres a un germà que, que vivie veí, perquè eixa casa pos se la van partí entre un tio meu, o sigue el germà de mun pare, i mun pare. El germà, i un fill del germà li va deixar les mil pessetes pa... Van fer un papé, i la vaig pagà jo i ja era casat.
- JA, JA. I SON PARE ERA EL MAJOR DELS GERMANS, O EN QUIN...?
- Això sí que no t'ho puc dir jo. T'ho dic perquè ell, me pareix que eren quatre, dos germanes i dos germans.
- PERÒ NO SAP SI L'AMILLORAREN O NO?
- Un germà el van matà a la guerra de Cuba.
- A LA GUERRA DE CUBA?
- Que per cert, tinc jo ahí un papé, una fotocòpia de un diari, que va vindre en un diari això, i vaig agarrà, vaig fotoca..., fotocopi, fotocopiar-ho que diuen. El primer que va de la llista és ell. Juan Balaguer Villaroya, ai, Juan Balaguer Mampel. Conforme li diuen a mon pare. I dimpués un atre qué és d'ahí, que té una casa ahí baix d'eixa placeta, de ca Bonet, que dien [Francisco Bonet Ortí], de Villores dos [alça dos dits], ne van morí. I aquell no sé si serien més grans, o ho era mun pare, u ere la germana, o una altra germana que tenia ací, que ixa també va morí ací a Villores, va viure sempre a Villores. No sé si serie més vella ella o ere mon pare, o... Mon pare tindrie ara, eh [queda pensant] trenta, coranta-set anys que se va morí ma..., no, quan se va morí ma mare tenie coranta-set anys, ma mare. I va morí l'any trenta-tres.
- SA MARE TENIA JA QUARANTA-SET ANYS?
- Eh?
- SA MARE TENIA QUARANTA-SET ANYS, O SON PARE? QUI ERA EL QUE TENIA QUARANTA...
- Mun pare.
- SON PARE?
- Mun pare tenie, eixe dia vaig treure ahí la defunció, i vaig treure el dia que va nàixer, i ho vaig treure per guarda-m'ho. Tinc ahí, en estos armaris [assenyala cap arrere], que jo ho ha vist ahí dins, ahí tinc jo una mina de papers, i coses guardaes de, de... M'agrae guardar-ho.
- CLAR.
- Ara el dia que me morira, la meua dona ho cremarà tot [riu].
- I SON PARE DIU QUE TENIA...
- Com que compta si te dones compte, jo sóc comptador, però a la millor me guanyes tu, no? Però no sé si me guanyaries... [riuen tots dos]. L'any trenta-tres, quan ma mare va morí, tenien quaranta-set anys, i mon pare tenie tretze anys més que ella.
- TRETZE MÉS.
- Com que compta. De l'any...
- CORANTA-SET I TRETZE, CINQUANTA, I SIXANTA, EN TENIA, QUAN VA MORIR SA MARE, SON PARE.
- Sí, quan va morir mon pare, en el cinquanta-nou o sixanta. Però ell va morir dos anys después d'ella. Se va portà dos anys en morir-se. I mon pare se va quedar solo allà a casa, perquè a mi resulte que com mon germà estae a Barbastro, jo vaig quedà sol a la casa, i era el menut, era menut. Pues ací, la tia d'ací de casa, o siga, la germana de ma mare, no tenien família. Ere casada però no tenie família. I me va agarrà ella, que encà me'n recordo el dia que... [l'entrevista es talla perquè entra algú a la casa, però torna a començar].
- ENTONCES, TORNE'M A EXPLICAR QUÈ, AIXÒ DE QUE VIVIA, QUAN SON PARE... VOSTÉ VIVIA SOL PERQUÈ ERA MENUT, EL MENUT, MOS ESTAVA EXPLICANT? A ON VIVIA A SOLES?
- Mon pare se va quedà, quan jo me van portà ací a esta casa, vaig vindre ací, jo me'n recordo com si ara fore, que el dia que la van enterrà a ma mare...
- SÍ.
- De nit vam fer un sopà pa tots els ger, pa les, pa les germanes de ma mare, i pa, i pals germans de mon pare, tota la família.
- TOTA LA FAMÍLIA.
- I jo era menut, i encà me'n recordo que no sé qui va ser perquè de matí van dir: "pos farem açò, farem allò, farem allò atre, pum", i no sé qui ho va dir, ara això si que no me'n recordo. Lo únic que me'n recordo és que va dir un o atre de tots, va dir, diu: "i este què ferem, a este, i este què ferem?". I pos l'atre va saltà, un atra o una atre va saltà, diu: "home, eixe se'l podria agarrà Francisca", perquè a ma tia li dien Francisca, Francisca. I me va agarrà ella. Vaig vindre a viure a esta casa en ella.
- QUE ERA GERMANA DE SA MARE.
- Eh?
- ERA GERMANA DE SA MARE.
- Germana de ma mare.
- I SON PARE ON SE N'ANÀ?
- I después mon pare se'l van emportà a Barbastro.
- AH, EN LA GERMANA.
- En l'atra germana.
- JA, JA. I L'ALTRE GERMÀ, QUE VIVIA TAMBÉ EN BARBASTRO.
- Tots els dos estaen allí.
- JA, JA, JA, JA.
- I resulte que mun pare, a mun pare li va agarrà, antes de marxà allà a Barbastro li va agarrà com un insult que diem ací. Ací, com se diuen, un ensult.
- UN ENSURT?
- Un, n'hi ha moltes maneres d'això. Ací diem un ensult. No sé, no... I estae bé, no estae malament del tot, però se marejae una miqueta. I estae ell a casa solo, que podie cosí espardenyes allí a l'entrà.
- SÍ.
- Jo anava algun rato a vore'l. I después resulte que se'ls va escapar d'allà de Barbastro.
- SE'LS VA ESCAPAR?
- Sí.
- OI, AIXINA?
- Es veu que el va agarrar, el va agarrà, devia de saber poc més o menos el recorrido, que a la millor ja havia estat ell ja, havia estat alguna vegà, i va agarrar un cotxe, cotxes de línia que hi havia entonces i això, i se va presentar ací a Villores.
- AI.
- I va estar unes dies, no va està moltes... I van tornà a emportar-se'l.
- I AIXÒ COM ÉS, PER QUÈ SE'L TORNAREN A EMPORTAR, SI ELL VOLIA ESTAR ACÍ?
- Però és que no podie està sol. No podie està sol. Que d'una atra manera estae... O siga, quan se'n va entornà encà se va enganxà a cosí. Que se va posà a cosí soles altra vegà. Però s'havie de guisà, s'havie de llavar la roba, s'havie de..., no podie estar. Se'l van tornà a emportà, i va morí, va morí un any antes de la guerra, d'escomençà la guerra. L'any trenta-cinc. Dos anys dispués de ma mare.
- DE QUÈ VA MORIR? SON PARE ES MORIRIA DE...
- Home, de un ataque al cap. Una embòlia d'eixes que diuen, o no sé com diuen.
- CLAR, I A VOSTÉ L'AVISAREN PER ANAR A, O EL PORTAREN ACÍ A SON PARE?
- No, no, a mi què m'havien d'avisà entonces? Com havia d'anà jo allà?
- PERÒ I L'ENTERRAREN ALLÍ?
- Eh?
- L'ENTERRA-
- No, no, el van enterrà a Barbastro. Està enterrat a Barbastro.
- BARBASTRO. I A SA MARE, I A LA PRIMERA DONA, ENTERRAES ACÍ EN... ACÍ EN EL POBLE?
- Sí, sí, sí, sí. Les dos, sí.
- I DE QUÈ SE VA MORIR SA MARE?
- Pues ma mare se va morir dels bronquios que dien entonces. Ací entonces díem, díem asma.
- ASMA.
- Als bronquios [es pega uns colpets al pit]
- SÍ, SÍ, SÍ.
- S'aparae la respiració, i, i s'ofegae. I com ací entonces no hi havie cap medicament, entonces ací no, a tot arreu, pues a lo millor ara haguera viscut, a saber els anys que haguera pogut viure encara, medicant-se. Entonces, claro, allò va augmentant, com un no se medique, pues no se medicae, pues, al remat va morí i avant.
- QUE VOSTÉ TINDRIA UNS DEU ANYS O UNA COSA AIXÍ.
- Home, si vaig nàixer al vint-i-tres, i ella va morí al trenta-tres, deu anys clavats.
- COM VA SER L'ENTERRO? VOSTÉ SE'N RECORDA DE COM VA SER L'ENTERRO?
- No me'n recorde de l'enterro.
- I ERA NORMAL QUE FEREN UN SOPAR AIXÍ? VOSTÉ DIU QUE N'HI HAGUÉ UN SOPAR EIXA MATEIXA NIT, DELS GERMANS...
- Sí, sí, s'ajuntae la família, i entonces, pos feen els seus..., segons com estae la casa. Si la casa no necessitae res, bé, però si necessitae, pues conforme natros mateix, a la nostra casa. Lo que t'hai dit adés: "bueno, este, a vore este, què el farem a este?", a mi. I...
- O SIGA QUE LA FAMÍLIA SE REUNIA PA...
- Claro, perquè ma mare ja no... ja havie faltat, ja només quedae mun pare, i mun pare ja havia, havie casat allò ja, i no estae, n'hi havia més família pa podé acordà la cosa, a vore com se fa.
- ENTRE TOTS INTENTAVEN SOLUCIONAR-HO, NO?
- Solucionar la cosa i avant.
- LA SITUACIÓ?
- Sí.
- I SA TIA FRANCISCA ERA CASÀ, I TENIA FILLS?
- No tenie fills.
- ERA FADRINA?
- No va tindre fills mai. I per això me va agarrà a mi, perquè no tenie fills.
- PERÒ ERA FADRINA O ESTAVA CASÀ?
- Casà, casà, sí. Ella se va casà en un xic, en un home que és d'ahí la Tolella [Todolella], del terme la Tolella. Un mas que se die el Mas de Casanova.
- EL MAS DE CASANOVA?
- Sí.
- I VIVIEN EN UN MAS?
- No. Se va casà i va baixà a viure ací, a casa. Ací en ella, ella i ell, i els auelos meus encara. Els auelos encà vivien quan se va casà ma tia, eh.
- PERÒ JO NO ENTENC. CASANT-SE EN UN MASOVER, PER QUÈ NO SE N'ANAREN A, A, PER QUÈ NO SE N'ANAREN A TREBALLAR AL MAS?
- Ai, pues això és per lo que t'he dit adés, casaments que se feien.
- AH.
- De dir: "Pues mira, allò ja te...".
Les xiques, entonces, pos a lo millor una se quedae una mica retrassà de novios, sigue per lo que fore.
- RETRASSÀ DE NÓVIO QUÈ VOL DIR, QUE...?
- Home.
- QUE ES FEA MAJOR? TENIA MÉS EDAT?
- Oi, pues dien que hi havien que festejaven molt prompte, se posaven a festejar molt prompte, i n'hi havie que a lo millor se fee vella, que dien. Se fee hasta els trenta anys, u que no sé com dien això, entonces. Mira, eixa, eixe és un, és un, no sé com díem. I eixos pos a lo millor buscaen, això que parlem ara. I diu: "pues a tal puesto n'hi ha un xic, que te podies casà en ell". Un atre que coneixie a uno que, que ere, tampoc no festejae. Comprens?
- CLAR.
- I aixina se feen els casaments.
- I EN SEGUIDA LI'L PRESENTAVEN, I SI QUALLAVA LA COSA, ENDAVANT, NO?
- Home, claro.
- I SI NO QUALLAVA?
- No, entonces no se despartie ningú.
- NO SE DESPARTIEN?
- [nega amb el cap]
- TOTS, TOTS JUNTS A...
- Home, pel compte que els tenie, és lo que te die adés. Pel compte que els tenie, perquè sempre en faltaven uns altres. Avui en dia no, perquè un home pos diu: "me'n vaig que viu, una, per les dones no com passa, a mi les dones no me'n faltaran i tinc perres, tampoc me'n falten" [alça els muscles] i la dona igual. Entonces això no podies fer-ho. On t'agarraes?
- PER NECESSITAT, NO?
- Home, claro. A vore on t'agarraes?
- I VOSTÉ QUINA RELACIÓ TENIA EN SA TIA FRANCISCA? ERA BONA LA RELACIÓ?
- Eixa dona, sí, bona, boníssima. Estava més content, ojo de tocar per ella a Pedro, ojo. Jo vaig a dir-ho, jo estic molt content i vaig viure sempre en ella hasta que va morí, i me se va portà molt rebé amb mi. Tenie més nebots, i per cert, no puc dir, que a mi m'ho ha deixat tot a mi, en testament. I...
- I SON TIO.
- Que content, content del tot.
- I SON TIO?
- Eh?
- SON TIO, L'HOME DEE...
- Mon tio va morí, sí, mon tio va morí l'any coranta-tres.
- COM ES DEIA SON TIO?
- Francisco.
- FRANCISCO?
- Casanova.
- QUE ERA EL QUE VENIA DEL MAS DE CASANOVA?
- [assenteix amb el cap]
- MAS DE CASANOVA. I VOSTÉ RECORDA QUE SON TIO FRANCISCO TINGUERA MÉS GERMANS?
- [assenteix amb el cap] Síi, claro que me'n recordo.
- QUANTS SERIEN DE FAMÍLIA EN AQUELL MAS? VOSTÉ HAVIA ANAT ALGUNA VOLTA?
- Ells eren dos que han mort ja, uno tenia una, el més jove tenie un any menos que jo, més que jo, de la quinta del coranta-tres. En tenie un altre de la quinta del trenta-vuit, ixe ja va anà a la guerra, en tenie un altre que també va anà a la guerra, después una xica, que se va casà a la Tolella [Todolella], ne són tres, tres xics i una xica, segur [alça el braç donant l'entrada a algú, es talla l'entrevista i torna a reprendre's]
- ELL QUÈ SERIA, EL MAJOR? NO... ELL ERA EL MAJOR? EL TIO FRANCISCO ERA EL MAJOR DELS FILLS D'ALLÍ?
- No. Em pensava que dies els fills.
- AH, NO, NO. ELS FILLS DE QUI? JAJAJA ARA MOS HEM ENREDRAT ELS DOS
- Això ara li contava lo de la germana. Lo de la germana de mon tio.
- AH, VAL. NO, JO ME REFERIA QUANTS GERMANS TINDRIA SON TIO.
- Oi, una fotralà.
- AH, SI?
- Buuf [bufa].
- QUANTS EREN?
- A Castelló hi havie uno o dos. A València dos més. Quatre. Ell cinc. La que se va quedà al mas, hasta que van marxà, que se'l van dixà perquè el portaven arrendat, una altra, sis u set. Quants són ja? I dispués un altre que hi havia al mas també. Sis u set segurs.
- SIS U SET SEGURS. EREN, ABANS HI HAVIA MOLTS XIQUETS, NO?
- Molts, molts.
- COM ERA AIXÒ QUE TENIEN TANTS FILLS?
- Ací esta casa [assenyala cap a un costat], ma uelo no sé quants va tindre, també.
-AH SI?
- Set o vuit.
- I EN TANTA, I EN TANTA...
- I de set o vuit ne van quedà quatre només. Ma tia, de, de grans. Ma tia, ma mare, una germana, una germana que també vivie allà al carrer aquell que vivíem natros, i una altra que vivia al carrer de dalt. No [queda pensant] sí, i una altra que vivie a un carrer d'ací, un carrer d'ací dalt, que també se va morir. Però van tindre família i tot. Però els demés tots van morí de menuts.
- DE MENUTS?
- Sí.
- QUÈ DI, QUE MORIEN MOLTS?
- Ai, pos mira, de qualsevol coseta que agarraven, pos...
- ES MORIEN.
- Lo que passa és que, la cansalà no era de pollastre, entonces.
- COM, COM?
- Perquè la cansalà que diem ací no ere de pollastre.
- AH NO?
- No.
- DE QUÈ ERA?
- Home, [somriu] si no és de pollastre, pos serie d'una atra, de burro, o de gorrino [riu].
- I AIXÒ QUÈ VOLIA DIR? QUE LA CANSALÀ...
- Home, això vol dir que entonces, se passae molt malament. I, i de qualsevol cosa que agarraen, un refredat a lo millor, o una apèndix, un, una, qualsevol dels dos, se n'anae de viatge, i avant. [silenci curt] No...
- O SIGA, QUE LA MORT ERA UN...
- Sí, no n'hi havie cap, cap medicament. Ni uno ni mig. Jo vaig patir molt de les angines, o sigue, les glàndules que diem ací. De jove, de menut i de gran, de casat, ja. Que ja tenia vora de coranta anys, coranta anys. I vaig intentà de, de opera-me, perquè estava avorrit. I n'hi havia una, una empresa ací que li dien la Monegal, que estae a Alcanyís, l'hospital, l'hospital, i estava apuntat allí. Pagava una quota cada mes, o no sé quan. I vaig anà una vegà on mos enviave, i, i después ja vaig marxà un dia a opera-me, i m'operaren. I me va mirà, i diu, me va mirà ben mirat, diu: "no l'operarem, no l'operarem perquè eixes no són ruïnes", diu, "les glàndules que té vosté no són roïnes", diu, "i ademés fan falta pa la persona". I aixina va ser. I d'entonces pa ca ací ja no m'han fet mal. Coranta anys o per ahí, i ja no... refredat una mica, però die, a mi me se posave en pus, i... [fa un gest de rebuig]. No tenie més que un bastonet, te fees un bastonet [assenyala el tamany] i una miqueta de cotó a la punta [fa com si l'enrollara], i una botelleta que, com si fore, com si fore tintura de oro [deu voler dir 'yodo'], que díem, una cosa roja que se suposave pintura de oro, i se posae si, si te fees un, uns...
- UNA FERIDA...
- Un tall, u te fees algo, i en allò, te l'untaes dins de la botelleta, i tu mateixa, tu mateixa [mostra com ho feia] obries la boca, i allà dins anaves girant, anava per les glàndules eixes, pels bultos eixos, i allò ere lo que el desinfectae [riu]. Ja no tenies més medicaments. Vull dir, i unes purgues que dien, unes pur, que díem, una purga.
- UNA PURGA QUÈ ERA?
- Que ere de oli sasino. Oli de rasino [ricino].
- OLI DE RESINO.
- De resino.
- I EL OLI EIXE...?
- No n'hi havia altres medicaments. Tu ací quan te posaes mal, una mica de refredat, una mica de calentura, això, lo primer que te donaen, era això, no n'hi havia altra cosa.
- ESTAVA BO?
- Això ere roïntíssim [posa mala cara], però roïn, roïn, roïn, roïn.
- AMARG, O?
- Ui, amarg, i. Però jo, tant ne vaig prendre que, a la darrera, anava a la botelleta i [fa l'acció de beure].
- I PA CA DINS.
- I pa ca dins [riuen].
- I APART DE L'OLI DE RESINO, O D'AIXÒ DEL, DE L'ORO ESTE, N'HI HAVIEN AIXINA REMEIS NATURALS DE, PUES D'HERBES DE LA MUNTANYA, O...?
- Home, claro.
- QUE LES AUELES DIGUEREN...
Home sí, estava el timó.
- PA QUE GASTAVEN EL TIMÓ?
- Estae el poliol, el timó pa, pa, pa les infec, pa fe una cosa, si tu te fees, una comparança te donaré, un gras ací, u qualsevol cosa que te s'unflae o això, pues pa, pa fer-ho baixà, dien, eh. T'ho posaes ahí... Dispués feen, jo això com vaig patir per lo que ja t'he dit de la gola...
- SÍ.
- Una [queda pensant] segó que díem.
- SÍ.
- Lo que ix del blat.
- SÍ.
- Quan, quan molen, la pellarofa, segó en vinagre.
- I AIXÒ PA QUE ERA?
- Vinagre ben calent, i, i regirat en el, en el segó. I en un mocadó d'aquells de coll que hi havia antes, embolicaen tres o quatre voltes, el segó se quedae dins, i te'l posaen ací [fa com si se'l lligara al bescoll], nugat per ací detràs, i aquella calentó, dels segó allí, mira [alça els muscles].
- TE FEA BÉ.
- Te fee bé o no te fee bé, però de, ere el, el, el costum que hi havie. No hi havia res més.
- I TORNANT UN POC A LES MORTS, QUE VOSTÉ DIA QUE HI HAVIA TANTS XIQUETS QUE MORIEN, NO?
- Ací se'n van morir molts, entonces, saps?
- SE'N MORIREN MOLTS?
- Jo tenia un cosí, fill de la germana, fill de la germana de mun pare, que vivia a esta casa d'ací dalt, ixe ja era grandet quan morí, ja tenie, prop de quinto no, però, i va morí d'un apèndix.
- PERÒ ME REFERISC QUE, LA GENT ESTAVA ACOSTUMADA A VIURE AIXINA LA MORT TAN A PROP?
- Sí, sí.
- COM REACCIONAVA LA GENT, PATINT IGUAL, O...?
- Pues mira, quan se morie uno, a mans d'ací allà hasta el fossà, si eren crios menuts com del, del, del temps d'uno, pues sempre el portaen les cries, els de la mateixa edat. I si eren persones grans, pos les portaen les persones grans. O se buscaen, però la casa que se morie uno, els veïns u d'açò, pues dien: "tu, voldríeu vindre a portà". Tots ho feen, si els ho dien tots ho feen, tots.
- I SI ERA MENUT, BUSCAVEN A XIQUETS MENUTS PA PORTAR EL...
- Jo en vaig portar-ne pocs, jo de menuts, de més menuts que jo, i una mica més grans, al fossà. Jo i altres, altres menuts que no n'hi haen més que quatre anses. Però els grans anaen sis anses, tres anses per cada costat. Sis hòmens. Els menuts només que els portàem més que quatre.
- I COM HO VIVIA AIXÒ VOSTÉ, QUAN HAVIA DE PORTAR ALGÚ...
- Eh?
- COM HO VIVIA AIXÒ VOSTÉ? QUAN HAVIA DE PORTAR ALGÚ...
- Ah, entonces no se fee, home, se fee, se feen per açò, però no...
- NO PENSAVA VOSTÉ: "A LO MILLOR ALGUN DIA EM TOCA A MI"?
- Sí, home, algo de d'açò tenies, però... se passae, perquè claro [silenci curt, sonen sis campanades].
- I DESPUÉS EL, EL DOL QUE ES PORTAVA?
- El dol sí [assenyala cap a l'entrevistador].
Dol, entonces ere sagrat el dol.
- SAGRAT?
- Sagrat vol dir que ere, havien de portar lo menos un any, les dones mateixa pos vestides de negre de tot, ii els homes tamé, ii, i mocadó de cap negre la dona, les dones, portaven el mocadó aixina [mostra com duien el mocador], de, d'ací pel d'això [es du les mans al front] i d'ací darrere punta [es du les mans al bescoll], i nugat ací baix [fa com si es nugara el mocador baix la barbeta]. Anaen per ahí, ma mare en portava sempre, encara la recordo jo ara com si la vesguera. I era un sagal.
- SA MARE EL PORTAVA SEMPRE PER QUI?
- Sempre portave mocadó al cap ella.
- PERÒ I NEGRE? NO.
- Eh?
- NEGRE?
- Negre, negre.
- PERÒ I PER QUI EL PORTAVA?
- Ai, pues...
- EN DOL DE QUI?
- Per guardar el cap, jo per què sé? Eixe estil. Después portae faldetes, en ves de ara bata que diem u pantalons. Pantalons hasta ara no [alça el dit índex] Maria Santíssima, pantalons, portar una dona. Unes faldetes.
- SÍ.
- Entraen per baix i eren amples, i, i, i ací tenien una goma, o portaen un d'açò i se les nugaen [fa com si es nugara una falda per la cintura] i au. I d'ahí per amunt un jersé, o un, o una, un d'açò, una toquilla que díem. Havia toquilles tamé [es du les mans a les solapes de la jaqueta], que estaen fetes en [fa l'acció de fer calça], en de punt que diuen, negres tamé, i la toquilla per ací [es passa les mans des del bescoll fins les solapes], la toquilla se la posaven per ací i els agarrae tot lo braç però soltes, no tenien d'açò, mànega com açò [s'agafa la mànega de la jaqueta].
- SÍ, SÍ, SÍ. I AIXÒ EN ESTIU TAMBÉ ANAVEN DE NEGRE? SÍ QUE, EL DOL SÍ QUE EN ESTIU QUE FA TANT DE CALOR, TAMBÉ ANAVEN VESTIDES DE NEGRE?
- Home, no, et dic jo que de negre anave alguna, però alguna no, tenien fet les faldetes que dic jo, pues cada una les portave d'un color...
- AH, JA, JA, JA.
- U ratllà, u... Això negre hi havia dona antes de que sí que portae, que anaen sempre vestides de negre, encà que no portare dol, que díem [sona el segon toc de les sis].
- I QUANT ESTAVEN DE DOL HI HAVIA ALGUNA COSA QUE NO POGUEREN FER, A LO MILLOR?
- [fa un gest de desconèixer la resposta]
- A LO MILLOR ANAR AL BAR, NO PODIEN ANAR, O...
- No, no, no, no. Una temporà, la família per lo menos, els fills u pares u els que foren no eixien al bar ni a cap puesto.
- I, I TORNANT UN POC ALS FILLS, TANTS FILLS EN TANTA, AIXINA COM ESTÀ EXPLICANT VOSTÉ QUE N'HI HAVIA TANTA MISÈRIA, COM, COM PODIEN TINDRE, PERQUÈ ALS FILLS N'HI HAVIA QUE ALIMENTAR-LOS, I VESTIR-LOS, I TOT AIXÒ. COM ES POSAREN A TINDRE TANTS FILLS, LA GENT?
- De consevol manera. - DE CONSEVOL MANERA. A TOTS ELS TIRAVEN ENDAVANT?
- [assenteix amb el cap]
- PERQUÈ QUÈ FEIA UNA FAMÍLIA QUE FÓRA POBRA I QUE TINGUERA MOLTS FILLS, COM COM ALIMENTAVA A TOTS ELS XIQUETS?
- El, el primer trajet que me vaig, que me van posà a mi, encà tinc la foto ahí dalt, uns pantalons i una jaqueteta [silenci]. Hasta entonces no havia portat jo, o sí, jo no me'n recordo ja com anava vestit, o com anàvem vestits. I, i el primer traje [silenci, queda pensant] antes de marxà a la mili. El primer traje [alça el dit índex a l'altura del nas]. Entonces ere traje, que dien. Açò no se [s'agafa la jaqueta per la solapa], casi no s'usae, no s'usae açò.
- EL TRAJE QUÈ ERA?
- Jaqueta i pantalons.
- JAQUETA I PANTALONS.
- I al mig un jupetí, un jupetinet. Que no en tenim ara, només entrae per ací [es du la mà al muscle], sense mànegues, jupetí davall, la jaqueta per damunt.
- I PER EXEMPLE N'HI HAVIEN, AIXINA COM SA TIA NO TINGUÉ FILLS, NO? SA TIA FRANCISCA?
- [nega amb el cap]
- I SON TIO... I COM ÉS QUE NO TINGUÉ FILLS? COM ÉS QUE NO TINGUEREN FILLS?
- Això ja, vaja, hi havien do, bueno, i ara també n'hi han, també que no tenen fills.
- I ESTES FAMÍLIES, ESTOS MATRIMONIS QUE NO TENIEN FILLS, A LO MILLOR AGARRAVEN O BÉ AFILLAVEN ALGÚ, COM A VOSTÉ, O BÉ EN BUSCAVEN, AIXINA COM HI HA GENT...
- En els que no tenien fills no sé si n'afillaen, no sé, que jo me'n recorde, no sé si se n'afillae cap ací. Per lo menos a Villores no sé. Dels que tenien fills sí.
- SE N'AFILLAVEN?
- [assenteix amb el cap]
- AH, SÍ?
- Perquè hi havie matrimoni que tenie tres o quatre fills i a la milló encà se'n, se'n fee uno, m'ha dit? [assenyala l'entrevistador, esperant una resposta]
- AFILLAVEN.
- Se l'afillaen, encà se n'afillaen uno. Però resulte que se l'afillaen per la llet.
- PER LA LLET?
- Per la llet de la dona.
- COM QUE PER LA LLET DE LA DONA? AIXÒ NO HO ENTENC.
- Ah, pos ara està entés [silenci]. Perquè entonces dien que si, si, si, si se retirae la llet d'açò, pos, pos passae algo, u se morie, u, havien de tindre família, havien de donar de mamà, a les mamelles. Jo no sé si per què ere, però això, això me'n recorde molt rebé, molt. I te podria contar moltes cases que ne van afillà ací en Villores. I ere per això. Se morie un xiquet menut, que encà mamae, i en feen uno pa que mamare tamé.
- AH, I EIXE FILL...
- Pa que traguere la llet.
- I EIXE FILL QUE TREA LLET, JA SE'L QUEDAVEN ESTA FAMÍLIA?
- Sí.
- SE'L QUEDAVA COM A FILL SEU.
- Mira, a la porta aquella d'allà [assenyala cap a un costat], passant l'ajuntament.
- SÍ.
- Allí vivie una gent que ne tenien de tenir una, encà viu. Eixa xica encà viu, se la van portà de la casa, i sempre va viure en els pares.
- DE QUINA CASA SE LA PORTAVEN?
- Eh?
- NO, QUE DIU VOSTÉ...
- Home, mosatros díem una casa, d'un, d'un: "mira, s'ha tret un xic, o un sagal, una sagala, d'una casa, de la casa, de la casa".
- DE LA CASA, I QUÈ ERA LA CASA?
- La casa d'a on, d'a on se, d'a on tenien a ixos crios. A on es replegaen.
- AH, PERÒ NO EREN ATRES CASES DEL POBLE QUE...
- No, no.
- AH, ERA UNA CASA ON HI HAVIEN XIQUETS QUE NO TENIEN PARES, PER EXEMPLE?
- [assenteix amb el cap] Sí, home.
- AH, JA, JA, JA.
- No ere perquè el que tenie un fill i, i, i, i vivien, i vivien, no n'havia, no n'havia de passar-lo a una altra [riuen].
- JA, JA, JA, JA.
- Ere a on els portaen. Que, que se'ls deixaen allí. Hi havia unes cases, que díem entonces, pa portà els crios de una xica fadrina, una xica, pos els portae allí, i aquella gent pos els anaen [dibuixa cercles amb el dit], els cuidaen, els donaen de mamà si, segons l'edat que tenien, que clar, la majoria mamaen encara, i, i es feen grans. Después de grans podie, però entonces en traïen molts. D'eixes cases ne traïen molts. Molts, ací, [es posa a comptar] uno, dos, tres, quatre, de tots potser no m'isquen, però quatre o cinc, quatre de la Casa, cinc, no me'n recordo, però cinc o sis segurs. Els van traure tots de la Casa.
- I LA CASA EIXA TENIA ALGUN NOM O ERA LA CASA?
- La Casa, ací se die això, la Casa.
- I A ON ERA, LA CASA EIXA ON ESTAVA?
- Ai, pues a la dee Castelló u de Barcelona, u de capitals, eixes cases estan en les capitals.
- I VOSTÉ COM SABIA QUE EIXOS XIQUETS ELS TENIEN, O SIGA, LA GENT HO SABIA? I ELS ALTRES XIQUETS, COM ES RELACIONAVEN AMB ESTOS XIQUETS QUE IXIEN DE LA CASA?
- Ai, pues res, mira, quan ja, quan podien caminà o caminaen, pues ja se feen amics dels altres del poble i...
- I JA ESTÀ.
- I com si foren fills d'ací. O fills de la, de qui els arreplegae.
- NINGÚ ELS DIA EL DIA DE DEMÀ, PERQUÈ ELS XIQUETS SOM, QUAN SOM XIQUETS, SOM MOLT ROÏNS...
- Ací tots els que dic jo, per cert, no, uno ja ha mort. Eh, però tres encara viuen. Dos xics...
-[entra una nova veu entrevistadora]I A L'HORA DE, A L'HORA DE REPARTIR-SE LA HERÈNCIA, EN ESTOS XIQUETS QUE ES TRAEN, QUE ES TRAÏEN DE LA CASA, ENTRE ELS GERMANS, ELS PARES FEEN EL MATEIX TRACTE EN ELS FILLS QUE EREN SEUS NATURALS I EN EL XIQUET QUE S'HAVIEN TRET DE LA CASA, O FEEN DIFERÈNCIES?
- Pues bueno, això tot anae a consciència de la família, de, dels que feen de pares. Però per un regular sempre els donaen menos.
- SEMPRE ELS DONAEN MENOS?
- Sí.
- I AIXÒ PER QUÈ?
- Però això tot ho feen els pares. Perquè a lo millor els donaen menos part. Feen menos part.
- I AIXÒ PER QUÈ?
- O bé els pagaen en perres, i tenien alguna perra, o bé els pagaen en un trosset de finca, o...
- I TENIEN?
- Això és perquè no eren fills i avant. No eren de sang que diem.
- I TENIEN ALGUN NOM?
- Eh?
- EIXOS XIQUETS TENIEN ALGUN NOM EN EL POBLE?
- Eixos?
- SÍ, TENIEN ALGUN, ALGUNA MANERA DE DIR-LOS. SI ELS DIEN ELS BORDETS, O ELS DIEN, O NO TENIEN NINGUN NOM? [torna el primer entrevistador i van alternant-se] COM ALGUN MALNOM, COM ALGUN APODO DIFERENT.
- Qui? Estos xics?
- SÍ.
- Sí.
- COM ES DEIEN?
- N'hi havie uno, eixe que s'ha mort, que li dien José Riera Llobet.
- NO, NO, MOS REFERÍEM A QUE ELS DIGUEREN: "PUES EIXOS SÓN ELS DE LA CASA"
- La gent se guardae prou de dir-ho.
- AH.
- Hasta que no eren grans, si els ho dien a casa, si els ho dien a casa, eh? [alça el dit índex]
- PERQUÈ TOT EL POBLE HO SABIA, NO?
- Home, claro que ho sabíem, però la gent callàem, se callae. Pa que ells no s'enteraren.
- SÍ, SÍ, SÍ.
- Claro, quan eren grans, entonces, igual encà que s'enteraren ja, el mal ja havie passat, vull di... Ací va n'hi haver uno que se'n van vindre a emporta-se'l. L'únic.
- A EMPORTAR-SE'L?
- Sí.
- A EMPORTAR-SE'L A ON?
- La, la, la, sa mare.
- I SE L'EMPORTÀ?
- [assenteix amb el cap]
- I QUINA EDAT TINDRIA?
- Van tindre jaleo, van tindre d'açò, però la mare se'l va emportar [silenci]. L'únic, els demés tots se van quedà ací. Els, pares se'l van emportar [a Teruel? ininel·ligible i silenci].
- I AMB TANTS XIQUETS, AIXÒ QUÈ ANAVEN, A, A CASTELLÓ A TINDRE ELS XIQUETS, O... A ON TENIEN ELS XIQUETS? A ON ELS PARIEN? ON PARIEN ELS XIQUETS?
- Ah, pues a, a pobles grans, a capitals grans. O a Castelló o...
- NO, NO ME REFERISC JA ALS XIQUETS D'ACÍ DEL POBLE. VOSTÉ A ON EL TINGUEREN?
- A casa.
- AH, A CASA.
- Ací tots a casa.
- A CASA. HI HAVIA ALGUNA COMARE O...
- Sí, la comadrona que havia.
- QUI ERA EIXA COMADRONA?
- Ai, mira [alça els muscles].
- NO SE'N RECORDA VOSTÉ DEL NOM QUE, QUE TENIA ESTA DONA?
- [torna a alçar els muscles]
- I ERA UNA PA TOT EL POBLE? UNA COMADRONA PA TOT EL POBLE?
- Home, no, però és que tampoc no ere obligat. Vull dir jo que si tu volies avisar a la comadrona, pues a lo millor l'avisaen i anae, però si no l'avisaes i els de casa d'açò, pues passae igual, perquè entonces no, ací ella i en pau, no és com ara que, que, quan van nàixer els meus ja va ser d'una altra manera ja, de, ja hi havie un practicant, al poble, que assistie al part. Però marxà fora no anava ningú de fa molts anys, hasta fa molts anys no marxava ningú a tindre família fora.
- CLAR. I ABANS DE...
- El nét, el nét, el nét ja va nàixer a, ja el van portà a nàixer a Vinaròs, el nét, un nét que tinc. I la néta tamé. Tots a Vinaròs, la majoria d'ací tots a Vinaròs, quan havien de tindre família, a Vinaròs. I...
- PERÒ I ABANS D'HAVER ESTE PRACTICANT, QUE ASSISTÍ A LA SEUA DONA, QUI, QUI, QUIN, QUI, SI N'HI HAVIA UNA COMADRE, UNA COMARE?
- No, no, el practicant sol.
- EL PRACTICANT SOL. NO, PERÒ PER EXEMPLE, SA MARE QUAN EL VA TINDRE A VOSTÉ, ENCARA QUE VOSTÉ NO HO SÀPIA O NO SE'N RECORDE, VULL DIR, QUI L'AJUDÀ EN EL PART? EN EL PART DE, DE VOSTÉ, DE SA MARE, L'AJUDÀ...
- No puc dir-ho, però a lo millor les germanes mateixa.
- LES GERMANES MATEIXA.
- Què te diré jo? Una germana, sí. Una germana, les germanes, la família.
- CLAR, CLAR, CLAR. I AIXINA COM TENIEN TANTS XIQUETS, A LO MILLOR TERRA PA TOTS NO N'HI HAURIA PA DONAR-LOS EN HERÈNCIA, NO?
- No, encara ara, encara ara no n'hi ha pa.., no n'hi ha pa tots. Ahí està d'açò, terra...
- PERQUÈ ENTRE...
- I se, i se viu millor que entonces, entonces sí que se vivia més malament. Què havia d'haver pa tots, pa uno i gràcies.
- PERQUÈ ENTRE L'AMILLORAT I...
- Pa podé minjà [es du la mà a la boca, fent com si menjara], fer-se pa pa l'any, i pataques i tot això, i, i res més.
- I LA GENT SE N'ANAVA MOLT FORA A TREBALLAR?
- Ací solien anar a Vallcarca, mun pare va anar a Vallcarca a treballar, a una fàbrica de ciments que hi havie.
- A VALLCARCA?
- Allà a la part de Barcelona. I van anà molts tamé paca allà del vint per avant a, a França.
- A FRANÇA? A LA VEREMA O A QUÈ?
- A una fàbrica que li dien talco [a Luzenac].
- TALCO?
- Bueno, a una fàbrica, a una muntanya, a una cantera. Que treien talco, i después el talco els, el pulien, el posaven en els forns, el coïen, i el secaen i l'enviaven a, el venien, pa fer talco, segur, a l'estiu.
- I AIXÒ QUÈ ERA? AIXÒ DE LES GREDES?
- Eh?
- AIXÒ ERA AIXÒ DE LES GREDES QUE DIUEN?
- La greda, sí.
- LA GREDA.
- A la greda.
- A LA GREDA I ANAVEN...
- Allí anaen, van anar molts, d'ací de Villores anaren molts, i de Forcall i d'ahí la Todolella i de Cinctorres. D'este terreno havien molts. Anaen molts perquè se'ls estimaen. Se'ls estimaen perquè eren treballadors. I venien a busca'ls.
- I EREN FADRINS O EREN CASATS?
- De tot.
- DE TOT N'HI HAVIA.
- Sí. Si uno tenie l'edat pa treballar, fadrí o casat. Igual tenia casi fadrí que casat.
- I QUANT DE TEMPS ESTAVEN ALLÍ? PERQUÈ VOSTÉ ANÀ A, A VORE, VOSTÉ ANÀ ALLÍ A FRANÇA?
- Jo hai estat allí, sí.
- SÍ, I VOSTÉ ERA FADRÍ O CASAT?
- Casat.
- CASAT. I QUANT DE TEMPS ESTAVEN ALLÍ SENSE VINDRE ACÍ?
- Estàem des de maig o abril, perquè mos demanaen tant perquè allí fa molt de fred i, i d'açò, i no se pot treballà. I después hasta allà a l'octubre o hasta el mes d'octubre, o...
- ESTAVEN ALLÍ TOTS EIXOS MESOS?
- Sí, cinc o sis mesos.
- I COBRAVEN BÉ? PERQUÈ PER ANAR-SE'N TAN LLUNY? SERIA...
- Home, per això vam anà natros.
- PERQUÈ COBRAVEN BÉ.
- Ací va vindre a buscà gent, ací potser que mos apuntàrem vint-i-quatre o no sé quants. I, i, però contrat, comprens? Mos van fe un contrat.
- AH, SÍ?
- Sí. No és com ara que no fan cap contrat ni fan res. I en acabar-se la temporà, tots a casa.
- TORNAVEN. I COM ANAVEN FINS ALLÍ? BUENO, EN AQUELL MOMENT ANIRIEN A LO MILLOR EN CAMIÓ O EN...
- N'hi havia de tot. Alli ja, allí ja hi havia camions. A dalt la cantera ja hi havien camions, pa portà, pa traure els escombros que dien, la enruna, perquè allí anaven desmontant. En una montanya alta [dibuixa la forma de la muntanya], i anaven fent planos [dibuixa cercles amb la mà], anaen limpiant i anaven fent com si fóra una carretera, i anaven fent planos, anà rebaixant, anà rebaixant. Pa buscà el talco. I necessitaen camions pa traure la runa que diem, el ramblé, allí diuen ramblé. I el tiraen allí a una, a un puesto apart, pa traure el talco de baix. Después hi havie camions pa portà el talco, i vagonetes pa, pa carre..., carregà vagonetes de talco pa portà al, al cable, que n'hi havia un cable d'allí a baix la Luzenac que dien. I anaen en vagonetes. Allí carregaen vagonetes i les baixaven a baix a la fàbrica. I allí fan, fan, el laboraen, el fabricaen.
- I VOSTÉ AIXINA COM ESTAVA CASAT, LA SEUA DONA TAMBÉ ANAVA, TAMBÉ ESTAVA ALLÍ EIXOS MESOS EN VOSTÉ, ALLÍ?
- No, no, no, solos.
- AH, ESTAVEN A SOLES?
- [riu]
- AH, JO PENSAVA QUE LES DONES SE N'ANIRIEN... LES DONES ES QUEDAVEN ACÍ EN EL POBLE?
- A casa, a fer la miqueta de faena del monte
, i, i, i...
- PERQUÈ AIXINA, SI TENIEN TERRES, QUI...
- Home, jo sempre anava a dos hortes ahí baix, dos hortes, i después tenia una finca allà dalt [assenyala cap a un costat], allí tenia tres jornals de terra i, i antes de marxà jo ja ho sembrava, allò. Ja estae sembrat. Después havia de... s'havie d'encuiá ella, de buscà pa, pa segar-ho, i, i de regà les hortes, perquè estaen plantaes de tot, i, i tot açò ho tenie que ser ella, i de, i de trià tamé.
- I AIXÒ HO FEIA ELLA?
- No, bueno, entonces ja n'hi havia una trilladaora que díem. Una trilladora que portaes les garbes a la era, unes, a la era que trillaes antes en matxos, que jo vaig trillà encara, però después dels matxos, entonces ja portaren les trilladores. Portaen [inintel·ligible], ho trillaen, te pagaen lo que valie, lo que, lo que valie, i ja està.
- PERÒ PER EXEMPLE, LO DE REGAR ELS CAMPS SÍ QUE HO FEIA ELLA, LA SEUA DONA SÍ QUE HO FEA.
- Sí, sí [assenteix amb el cap].
- TOTS ELS HORTS, I TOT AIXÒ.
- Jo vaig, jo vaig anar tres anys, dos anys a dalt la cantera, i tres anys a baix la fàbrica, o tres campanyes, millor dit. Tres a baix i dos a dalt. Cinc campanyes a França.
- I AIXINA VOSTÉ DIU QUE LA GENT SE N'ANAVA A LO MILLOR, SON PARE SE N'ANÀ A VALLCARCA, LA GENT SE N'ANÀ A BARCELONA O A CASTELLÓ, A PUESTOS ON N'HI HAGUERA TREBALL.
- Ei pues mira, a guanyar quatre perres.
- CLAR.
- Això és pa, pa, pa pagà eixes, les hortes eixes que tinc jo, pos molts tenien que eixir aixina, perquè, i entonces tenien allò, que no estae açò altre. Que no podien anà a cap puesto més.
- I ELS, I SI ANAVA UN FADRÍ I SE N'ANAVA, JO QUÈ SÉ, SE N'ANAVA A BARCELONA, QUE BARCELONA ERA, O CASTELLÓ O A VALÈNCIA...
- A Barcelona van marxà alguns, o sempre ne marxava alguno, però el foco de Barcelona i tot això va ser molt tard ja, eh? Ja, ja... Primé sempre se destantellae alguno, però alguno a lo millor marxae a Buenos Aires també va marxà alguna gent, d'estos pobles, i allà a les nacions a treballà. Però això eren comptats entonces, però quan van marxà d'açò que en vam marxar-ne molts. Això fa pocs anys ja, no en fa molts d'això, ja.
- O SIGA, QUE LA MAJORIA DE FADRINS ESTAVEN ACÍ, I COM A MOLT SE N'ANAEN A LO MILLOR UNA TEMPORAETA A FRANÇA.
-No, algun, algun marxae de fadrí, però la majoria que van marxà tots marxaven casats ja.
- JA, JA, JA, JA.
-Tots vam marxà casats.
- I N'HI HAVIEN DONES QUE SE N'ANAREN A SERVIR? A SERVIR A AMO, O A ALGUN MAS, O A LA CIUTAT...
-No, no, no. No n'hi havie res d'això.
- LES DONES TOTES ESTAVEN ACÍ. FADRINES, CASAES, ES QUEDAVEN ACÍ. NO...
-No tenien altra faena. No et dic jo que no tenien, mira, la meua dona sí que va, va anà, i una germana, van està allà a Barcelona.
- SERVINT?-De fadrina. De fadrines.
- SERVINT.
-A l'hospital, un hospital.
- A L'HOSPITAL?
-Sí.
- D'INFERMERES?
-No, d'enfermeres no de, de... No sé, com entonces tampoc no eren com ara, no sé la faena que feen, però van està allí treballant una temporà. Después van tornà al poble altra vegà, però, van està allí, però poca gent, poca. No n'hi havien puestos pa, pa colocar-se la gent, el personal.

[Segona part de l'entrevista]

- EE, PER A TREBALLAR EL CAMP, QUÈ TENIEN PA TREBALLAR EL CAMP? TENIEN MATXOS, M'ESTAVA DIGUENT ABANS?
-[assenteix amb el cap]
- I EIXOS MATXOS A ON ELS COMPRAVEN?
-Ai, els matxos els compràem aa tratants que n'hi havie entonces. Persones que trataen en, en animals. Com ú que tenie, que té una tenda u té un negoci i avant.
- PERÒ D'A ON VENIEN EIXOS TRACTANTS?
-Del mateix poble, ací mateixa hi havie dos o tres, una casa que hi ha ahí, que dos o tres germans eren, feen eixa faena.
- PERÒ I TENIEN CAVALLS ACÍ, ELLS? CRIAVEN ELS CAVALLS?
-Ací se pegaen més en matxos.
- MATXOS.
-Matxos, burros i burres.
- I ELS MATXOS ELS CRIAVEN ACÍ?
-No.
- D'A ON VENIEN?
-Dee, hi havia un puesto que se'n feen molts, que ere un puesto que se die els Salàs, un poblet que se diu Salàs. [A Salàs de Pallàrs es celebrava la que dien que era la fira més gran de la península: info]
- SALARS?
-Que no sé si és de la província de Catalunya o... I a puestos, fires. A fires, als pobles grans feen fira.
- MORELLA, PER EXEMPLE?
-Sí. Feen fires d'animals, i el que volie vendre tenie recrio, i el qui volie vendre animals, pos tenies que anar-te'n i fer a la fira. I entonces, els tratants estos que te dic jo, els compraen. Si en tenien, pues compraen, els que podien comprà. És dir, si necessitem deu matxos, o necessitem dos burres, o necessitem, els portaen, i entonces els portaen a casa.
- I ELS TRATANTS EIXOS COM SABIEN QUE...
-Eixos anaen voltant els poblets estos d'ací, a vore qui volie canvià el matxo, un matxo que s'havie fet vell, treu-se'l i comprar un altre de jove, i allí estae el tracte que diem.
- JA, JA, JA. QUE VELL QUE A LO MILLOR QUANTS ANYS SERIA?
-Això, més de cinquanta.
- MÉS DE CINQUANTA ANYS?
-[assenteix amb el cap]
- AH, POS AIXINA NO CANVIAVEN EL MATXO TOTS ELS ANYS.
-[no sent la pregunta o no l'entén]
- QUE EL MATXO NO EL CANVIAVEN TOTS ELS ANYS, DIC.
-Com tots els anys?
- QUE NO EL CANVIAVEN TOTS ELS ANYS, QUE NO COMPRAVEN TOTS...
-No, no, no, no. A lo milló t'enganyaen, enganyaen a uno.
- AH, SÍ?
-Enganyà vol di que li, li, li do, li feen un canvi, perquè entonces se feen molts canvis dels animals, i, i, i después a lo milló anaven a fer-te el canvi, en les perres que s'entenien, perquè els tratants que dic jo sempre els havies de tornar perres a ells.
- AH, SÍ?
-[riu] Ells no n'havien d'abonà mai. Si havies de canvià animals sempre havies d'abonar, i, i se portaen, a lo milló venien, fea un canvi del matxo i, i jo n'agarrava el que portaen ells, no? I a lo milló als quatre dies se fee guit.
- SE FEE QUÈ?
-Ere guit, que díem, u tirà coces per detràs.
- AIXÒ ERA QUE ERA, ERE GUIT.
-Guit, això diu, guit.
- I QUÈ VOLIA DIR AIXÒ?
-Pos mira.
- QUE PEGAVA COCES?
-Coces, coces per detràs, una patà que so t'endevinae la panxa, o t'endevinae d'això te rebentae. I, el tenies que tornà a canvià.
- AI MARE.
-Perquè no, no, no.
- NO ERA BO.
-Jo vaig tindre un burro [alça el dit índex], ja era casat, a este corral, ací en el corral. Tenia un burro i la, la soll del gorrino.
- LA SOLL DEL GORRINO.
- D'a on se recriaen a un gorrinet, la soll, la soll, un tancaet i allí dins.
- SÍ, SÍ, SÍ, SÍ.
-I después la llenya, ahí, tot ahí.
- L'ANELLA?
-La le, la llenya, la llenya de fe foc.
- AH, VALE, VALE, VALE.
-I aquell no podies entrà a donar-li minjà.
- EN SEGUIDA TE PEGAVA COÇ.
-Un parell de coces i tenie que anar la vara contino. Amb les vares el vaig treure i el vaig canvià per un altre. I aixina. Vaig tindre tres matxos [alça tres dits], el burro ixe, no, quatre matxos. Ara, el cas és que vaig tindre matxos bons, tots. Matxos guapos [obri els braços fent una figura grossa].
- ESCOLTE'M PERE, EE, ESTA ZONA, EE, HA SEGUT SEMPRE ZONA DE MASOS, TOT AÇÒ DELS PORTS, NO?
-Sí, sí, ací n'hi ha molts masos.
- QUÈ SAP VOSTÉ DELS MASOS?
-Ai de...
- QUÈ SAP DE, DE LA VIDA ALS MASOS?
-La vida als masos, pos miraa, a treballà i avant, a llaurà, i a sembrà i a collí, i...
- I COM EREN, COM EREN ELS MASOVERS, ELS MASOVERS AIXINA QUE VENIEN DE FAMÍLIES ANTIGUES, DEE, DE RAMA, QUIN TIPO DE CARÀCTER TENIEN ELS MASOVERS A DIFERÈNCIA DE LA GENT DEL POBLE?
-Ai, si fa no fa, igual. Passe que entonces, e, els masovers sempre tenien una miqueta més de, de, de minjà que als pobles, perquè collien més blat, collien més civà, collien, venien animals, tenien ganao, tenien uvelles, encà que en tenien poc, però sempre traïen alguna perra. I, i no es faltae de minjà a casa tampoc. I, no els faltae minjà pues n'hi havien, perquè a vegaes vees algun masover a la milló i estae roig [s'endreça i es passà la mà per la cara] de cara, estae, mira, este és masover, dien [riu].
- AH, SI?
-Este és masové.
- ESTAEN BEN CRIATS, ELS MASOVERS, NO?
-[assenteix amb el cap]
- TROBAVEN NÓVIA FÀCIL, ELS MASOVERS?
-Sí.
- TROBAVEN NÓVIA FÀCILMENT?
-Ja ho crec.
- PA CASAR-SE?
-Sí, sí, sí.
- SÍ?
-A lo milló d'un mas a l'atre, que es veie el mas d'un atre, pues a lo milló pues, hi ha un puesto al mas, del mas del veí té una xica, u té dos xiques, u té d'açò, a lo milló se casaen en un xic de l'atre mas, del veí, o de un atre mas [amb la mà, assenyala més enllà].
- PERÒ, EN LES XIQUES DE...
-O del poble tamé.
- PERÒ DEL POBLE MENOS, O COM?
-Del poble menos, sí.
- MENOS, PERQUÈ LES XIQUES DEL POBLE, JO M'IMAGINE QUE PUJAR AL MAS A VIURE NO SERIA FÀCIL, NO?
-No, no, no, que no hagueren anat, entonces.
- COM?
-No hagueren anat [nega amb el cap].
- NO ELS FARIA MOLT DE GOIG?
-Al no estar criaes, no estar criaes. Ací, la veritat, ací n'hi ha una, que va anà.
- UNA? NOMÉS DEL POBLE?
-Se van casà, se van casà i van marxà al mas. I hasta no fa molts anys, que ja heu parlat en ella, en ella i en el home. Allà baix a la creveta, al, aquelles dones que n'hi ha allí?
- TERESA?
-Teresa. La Teresa eixa, que va catxeta [fa com si tingués gepa] ixa és d'ací de Villores, i l'atra que hi havie al costat és germana d'ella. Ixa li va tocà anar molt als masos a fer faenes i això per guanyar-se... I ella se va casà, l'home tamé estae allí sentat, al costat teu.
- SÍ.
-Allà a un mas que dien el terme de Luco, perquè aquell era el terme del Luco de Bordón, que diuen. I ja se van quedà allí, hasta que van vindre ací no fa molts anys, se varen vení. La única me pareix, que conec, eh?
- I VOSTÉ SAP DE, A MOSATROS MOS HAN DIT QUE ELS AMOS DEL MAS, I LES, I LES NORES QUE ANAVEN, ENTRE L'AUELO, L'AUELA, I LA NORA, SEMPRE N'HI HAVEN PROBLEMES.
-Sí.
- I AIXÒ PER QUÈ ERA?
-Ai [silenci]
- QUÈ PASSAVA AHÍ PA QUE N'HI HAGUEREN TANTS PROBLEMES? PERQUÈ LES ALTRES CASES NO N'HI HAVIEN TANTS PROBLEMES?
-No, però això ja és costum, ja. Les sogres i les nores sempre se [balanceja el cap d'un costat a l'altre] s'anaen espentejant, comprens? [riu] Burxant, que diem, no? La sogra, la sogra, que és dona, i la nora.
- PERÒ EN ELS MASOS MÉS O MENOS?
-Hi havie que no, home, no, se portaen bé, i s'estimaen i, però n'hi havia alguna que no s'en, no s'entenien massa, la sogra i la dona, i la nora [rectifica], perquè com són les dos de casa que elles alternaen, ee, si havien d'escurà, o havie d'escurà una o havie d'escurà l'atra. La sogra o la nora. I si havien de llavà, pues igual. Quan la sogra és jove, no? I a la milló, per una tonteria de no res, pues a la milló [alça les mans]. Però no, no va no, de, de n'hi haver jaleos com ara que n'hi ha tants jaleos. No estae, això. Això no estae [silenci curt] i ara no sé què més.
- DELS MASOS, QUINES COSES COMENTAVEN PEL POBLE DELS MASOS?
-Els masos és lo que te dic jo. Hi havie mas que ere bo, i mas que ere roïn. A la milló el tenien arrendat. La majoria de masos eren arrendats, i, i estaen [silenci curt] i els feen pagar molt de, de, a l'any. De cafissos de blat, que dien, els feen donar blat, i els feen partí, els feen partí tot. Si ere a mitges, tot, hasta les pataques i hasta tot lo que collien. Tot partit. Cigrons, si sembraen cigrons, si sembraen fesols, sembraen tot, tot partidet. I també alguns masos d'eixos també la passaen negra. La passaen [silenci]. Ara, el mas que ere bo, que donae, pues eixe a la milló, encà se defensae algo, el masové, però si no, els apretaen molt, els amos dels masos apretaen molt al que l'arrendae.
- AL MITGER?
-Al mitgé, sí.
- A PARTIR DE QUANTES HECTÀREES ERA BO UN MAS?
-Els masos?
- SÍ.
-Estan?
- UN MAS COMENÇAVA A SER UN BON MAS QUAN TENIA QUANTES HECTÀREES DE TERRENO?
-Ah pues ahí te diré...
- A PARTIR DE DOS-CENTES, DE TRES-CENTES...?
-Ah, sí, sí, sí, entre ermura i tot, sí.
- COM?
-Ermura, erm. Terreno erm de malea i de coscolls, que diem ací.
- AH, SÍ.
-I tot això. Ee, tot això sí que es té que tindre, sí, que té, ahí n'hi have pal ganao i pa, i paa... N'hi ha que so, n'hi ha masos ací, ací mateixa n'hi ha, prop d'ací n'hi ha dos que eren bons, dos masos grans, i... Però hi havia maset que ere molt curtet, de terra. Tenie poca terra i, si fee l'any una miqueta roïn, pues treien poc. I has de pagar, has de pagar-li a l'amo l'arrendament, i has de minjà tu [es du la ma a la boca], i has de comprà, tamé, has de comprà algo roba, lo que sigue, sempre hi ha gastos. Encà que no estaven els gastos que n'hi ha ara. Ni, ni a comparança. Que entonces de tot lo que n'hi ha ara no hi havie res. De tot. Asunto de nevà, asunto de màquines, de llavadores, asunto de tot això, entonces no hi havie res de tot això. De res. Ací no te dic, les cases se vivie, se vivie, si jo ara penso moltes vegaes i dic, i dic, dic: "si penses com vivíem entonces...". Mira, la gent vivíem feliços.
- I AVANT. ESCOLTE'M LES FILLES...
-Anàvem cantant, jo era un sagal que encà m'estave banyant ma mare i m'enviaen a comprà una caixeta de mistos, o n'hi havia dos tavernetes que díem, i, una d'açò, un litro de vi, o qualsevol tonteria, que també hi havie poca, poca cosa. I quan eixia de casa ja escomençava a cantà jo. Fotia uns cantits per esta plaça, viva allà i les tendes estaen ací [assenyala cap avant], fotia uns cantits!! [riu].
- ESCOLTE, PERE, LES FILLES DE MAS BAIXAVEN AL POBLE?
-Sí, els masovers, els jovens, baixaen al poble a ballà.
- A BALLAR BAIXAVEN?
-[assenteix amb el cap]
- I A BUSCAR NÓVIA, O NÓVIO?
-I si buscaen nóvia, pues nóvia [somriu, silenci, assenteix amb el cap]. Sí. Tots los jovens que estaven als masos, tots baixaven al poble veí que tenien, bueno, o anaven, ací mateixa se'n podien anà, dels masos que hi havien ací, pues anirien a la milló a la Todolella [va assenyalant al seu voltant, a mesura que parla dels pobles], alguns se decantaen a la Todolella, alguns venien ací, alguns anaen a, bueno, quan s'allargaen ja anaen més a Cinctorres, u, però no, estos que volten per ací tots venien ací a Villores, a ballà.
- I LES MASOVERETES TAMBÉ? LES XIQUES DE MAS TAMBÉ VENIEN A BALLAR, O NOMÉS VENIEN ELS HOMENS?
-Les masoveres tamé, tamé.
- TAMÉ?
-[assenteix amb el cap]
- I TROBARIEN NÓVIO PROMPTE, NO?
-Eh?
- TROBARIEN NÓVIO PROMPTE, LES MASOVERES?
-Ah, de nóvio se'n trobae, entonces se'n trobae prompte. [inintel·ligible] i entonces se posae a festejà uno. Encà que a la milló después se dixaren. Entonces tamé se dixaen, de festejà, eh [alça el dit índex]. Sigue per culpa d'un, o sigue per culpa de l'atre, se dixaen, i au, a buscar-se una altra nóvia, o a buscar-te un altre nóvio.
- I DESPUÉS ERA FÀCIL TROBAR UN ALTRE... UN ALTRE NÓVIO O UNA ALTRA NÓVIA?
-Sí.
- SI HAVIES FESTEJAT JA UNA VOLTA?
-Sí, sí.
- SÍ?
-[assenteix amb el cap]
- LA GENT NO TENIA LA IMPRESSIÓ DE QUE JA...
-[nega amb el cap] Home, algo sí que s'acobardien, eh. Mira, ha festejat en fulana, a ell, o ella ja ha festejat en fulano. Però no, ací se'n van casà moltes que ja... Que és que van festejà en un altre, o van festejà en una altra i... I no se van casà. No.
- I VOSTÉ ES VA FIXAR EN ALGUNA MASOVERA O EN ALGUNA FILLA DE MAS?
-Eh?
- AMB ALGUNA MASOVERETA ES VA FIXAR VOSTÉ ES VA... LA VA MIRAR, AIXINA COM A NÓVIA?
-Home, no. Com a nóvia no.
- NO? PERQUÈ QUÈ, VOSTÉ TROBAVA DIFERÈNCIES ENTRE UNA MASOVERA I UNA XICA D'ACÍ DEL POBLE?
-Una mica sí.
- QUINA DIFERÈNCIA HI HAVIA?
-Home la diferència que és, no sé com dir-ho [alça els muscles]. Ací estae, ací al poble estava una miqueta més, això que els masos, però, pinxetes, eren, eren pinxetes.
- EH?
-Pinxetes vol dir que eren, eren...
- TEMPLAES?
-Se feen de, dee...
- PINXETES QUÈ ÉS?
- Se feen vore. Home no de ma [es du les mans als pits]. Vull dir jo de que...
- TENIEN MAMELLES GRANS? NO.
-De vestir-se i de tot això. Eren templaetes, eren...
- LES MASOVERES?
-Les masoveres, sí, també eren templaetes, també.
- ESTAVEN TEMPLAETES?
-Sí.
- MÉS QUE LES DEL POBLE?
-Quan, quan anaen al poble se posaen tota la roba millor que tenien i, ben arreglaes, i eren pinxetes. Pinxetes, que diem ací.
- PINXETES. I EREN MÉS PINXETES QUE LES D'ACÍ DEL POBLE?
- Poc se portaen. Ací també... Com se vivie tamé una època que no, no estae lo que volie uno, a la milló, pues tenies que passà en lo que tenie, en lo que podie. I, n'hi havie de tot [silenci, fa un gest de dubte].
- PERÒ A LO MILLOR SERIEN MÉS, MÉS ANIMALOTES QUE ELS, AL TREBALLAR EN UN MAS?
-Ah, no de la faena, va, doble que de les d'ací.
- QUÈ? -De fer la faena, molt més que les d'ací del poble.
- PERÒ PER AIXÒ DIC, QUE AL FER FAENES MÉS DURES, NO SERIEN MÉS ANIMA...
-Sí.
- DE FORMES AIXINA MÉS ANIMALOTES?
-Anaen més arrastraes que diem.
- MÉS ARRASTRAES?
-Arrastraes de tot, de roba i de tot, des. Hasta que elles, quan s'arreglaen, bé. Però si nos, si tu anaes a un mas i vees a una masovera per allí, a una xica jove, quan t'arrimaes allí dies: "ostras, esta xica, ee, no és la mateixa que quan s'arreglae".
- QUAN S'ARREGLAE.
-Comprens?
- PERÒ I EREN FI...?
-Que portaen la faena. Portaen la faena, comprens? Tenien que guardà, tenien que munyí, tenien quee, en fin, fe faenes que són brutes, i són arrastraes, que diem.
- CLAR.
-Quan uno va malament vestit o això, vol dir arrastrat, ací diem arrastrat: "mira què arrastrat va eixe".
- PERÒ EREN FINES, TAMBÉ? FINES DE CARÀCTER...
-Sí, sí, sí. Sí, tamé te dic que n'hi havie moltes que eren molt guapes. Guapes, guapes. [assenteix amb el cap].
- I...
-Templaes, templaes, no guapes, templaes.
- I VOSTÉ TOTS ELS AMICS QUE TENIA EREN D'ACÍ DEL POBLE, O TENIA ALGUN AMIC MASOVER, AIXINA MASOVER?
-Pos féem amics, una vegà venien ací moltes vegaes ja mos féem amics, sí.
- I VEA DIFERÈNCIES ENTRE, DE CARÀCTER.
-No, no.
- PERQUÈ PAREIX, A MOSATROS MOS HAN DIT AIXINA QUE ELS MASOVERS EREN COM...
-Ací els masovers no armaven cap ja, cap, cap jaleos.
- NO, JALEO NO, PERÒ QUE FOREN AIXINA MÉS, MÉS RETRAGUTS.
-[assenteix amb el cap] Sí, sí.
- MÉS TÍMIDS, EREN?
-Més tapats que diem.
- TAPATS?
-Tap, més tapats vol dir que no, no són, no eren, [queda pensant], despejats que díem, allò que, sempre anaen en, en...
- COM EN POR, O...
-Com aquell que té temor.
- SÍ. COM A DESCONFIANÇA?
-Com a, com a desconfiats, sí. A la milló anaes a un mas, i, i, i n'hi havia una xica jove o això, i a la milló pues s'amagaen en ves d'eixí a la vista.
- AH, SÍ?
-Només vore a uno de fora, s'amagaen. Per la finestra, miraen per la finestra [es du el dit índex a l'ull] i vee que pujae una persona o això, s'amagaen i no els vees. Això va passà en els masos, eh.
- AIXÒ PER QUÈ? AIXÒ PER QUÈ?
-Ai, perquè no havien, no estaven acostumats a vore gent, jo què sé?
- I QUAN VENIEN ACÍ AL BALL, SE QUEDAVEN AIXINA MÉS, MÉS EN UN RACÓ, MÉS SEPARATS, O... O ES RELACIONAVEN?
-Home, se relacionaen algo més, se feen amics d'estar de, dels pobles i, però solien anar més els fadrins que les fadrines als pobles. Que, la part dels hòmens [silenci].
- LES FADRINES A LO MILLOR ES QUEDAVEN EN EL MAS, TANCAES?
-[assenteix amb el cap] U faena, u tenien faena, perquè en els masos sempre n'hi havie una cosa u atra que fe. Que és lo que dic jo, quan no guardà, quan no, fe faenes, i...
- PERÒ AIXINA...
-Que ací les xiques a estos pobles, les xiques que n'hi havie tamé tenien que treballà, tamé. Tenien que ajudà als pares, quan se segae, quan se trillae, quan se feen les faenes. També.
- NO, JO LI PREGUNTAVA PERQUÈ A LO MILLOR AIXINA, SI NO, NO BAIXAVEN TANT AL POBLE, TAMBÉ ERA MÉS DIFÍCIL DE QUE TROBAREN NÓVIO, PA CASAR-SE.
-[assenteix amb el cap]
- LES MASOVERES.
-Bueno, sí [es posa la mà a la cara mentre pensa]. A Villores, una masovera, una que ere masovera se va casà ací, en un, viu ahí [assenyala cap a un costat], veí meu, ací al costat, ací dalt, la casa d'allà del cantó, que viuen, encà viuen els dos. Viuen a Villa-real. No sé si se'n va casà cap més de xica, masovera.
- I JA PER ACABAR UNA MIQUETA, VOSTÉ SE'N RECORDA, PERQUÈ NASQUENT EL DIA, EL ANY VINT-I-TRES, VOSTÉ VIURIA UN POC DE LA REPÚBLICA, NO? SE'N RECORDA DE ALGO DE LA REPÚBLICA?
-Sí.
- D'ABANS DE LA GUERRA, EH?
-[assenteix amb el cap]
- QUÈ RECORDA VOSTÉ DE LA REPÚBLICA?
-Ai, pos mira, lo únic que recordo la contrarietat que n'hi havie en les persones [enfronta els dits de les dues mans].
- CONTRARIETAT?
-Home, contraris, contrari l'uno i l'atre, la contrarietat vol dir...
- SÍ, SÍ, SÍ, SÍ.
-Jo contrari teu, perquè, que no te vullc a tu, o no vullc lo que tu eres, o no vull jo lo que, o tu lo que...
- SÍ, SÍ, SÍ
- lo que jo vullc.
- ACÍ EN EL POBLE ES VIVIA MOLT AIXINA? ENFRONTATS?
-Sí, perquè, això ja va passà, si cas va arribà hasta la guerra. Quan se va estallà la guerra, i, i per això va passà a estos, als pobles va passà tant lo que va passà, perquè se tenien quimeres, per una pels partits, i alguns per, per interessos, i tot això, i se van aprofità de tot. Van matà, ací d'estos pobles [alça la mà, assenyalant molta quantitat] se van matà, ací no se va matà ningú, però estos pobles van matà casi tots poc o molt, quan la guerra. Primé els na, primé els rojos i después els nacionals.
- N'HI HAGUÉ MOLTA REPRESSIÓ DESPUÉS DE LA GUERRA, ACÍ EN VILLORES?
-Hombre, después de la guerra la vam passà negra, negra. La vam passà molt malament.
- MOLT MALAMENT.
-Tot anae racionat. No trobaes farina en cap puesto, pa pastà, que ací hi havie un forn, com a tots los pobles, un forn a on féem, se fee el pa.
- SÍ.
-I, i la vam passà malament uns anys, malament, malament. Hasta que natros vam podé anà a França, i vam podé guanyar alguna perreta, hasta entonces, que va ser l'any cinquanta-set, malament.
- QUE A LO MILLOR ELS MASOS VIURIEN MILLOR, EN EIXA ÈPOCA?
-Home, claro que milló que els pobles. Pel, pel sentit que t'hai dit de que collien.
- CLAR.
- Collien minjà [es du la mà a la boca].
- SÍ, SÍ, SÍ, SÍ.
-Els pobles no. Uno que no collie blat pa fe-se el pa tot l'any, pues tenie que anà a comprà la farina, pa, pa fe-se-la en la casa, la pasta, la dona, i després anà al forn a fe els pans i, i posà dins lo forn, el forné que n'hi havie, no?
- PERQUÈ VOSTÉ, PER QUÈ PENSA QUE ES VA DONAR ESTA GUERRA? PER QUÈ, PER QUINA RAÓ ES VA DONAR LA GUERRA?
-Hombre la guerra va estallà pel senti-se, per la política que díem.
- PER LA POLÍTICA.
-Pel partit. Pels rojos que díem entonces, i pels nacionals.
- PERÒ ARA TAMBÉ N'HI HAN ESQUERRES I DRETES...
-Sí, però, però és lo que te dic jo, és un altre temps i... I s'obrae d'una altra manera. Se van enquimerà, i al remat, pues va estallà la guerra.
Quan se va, quan se va estallà la guerra, a mi em va pillà a Barbastro.
- AH, A BARBASTRO?
-En ma germana. Un any antes mo se varen portà a mi i a un atre d'ací, a un nebot d'ací, de Gonzalo que dia jo, un germà del meu cunyat, i estàem els dos a ca ma germana. I anàem a uns escolapios, a estudià a uns escolapios. I quan se va estallà la guerra mos va pillà allí. Después, al cap d'un any, al cap d'un any, que se podie passà ací ja, perquè primé no teníem, no n'hi havie d'açò pa podé, pa podé vindre ací. Per a on havíem de passà estae, estaen els nacionals. I hasta que van, van d'açò, pues no mos van portà, entonces mos van portà ací ja. I jo ja vaig viure ja contino ací, hasta que vaig anà a França, i hasta que vaig anà a Alemania. A França vaig està tres campanyes i a Alemania dos.
- MOLT BÉ.
-I què més, no, me n'han faltat més de cinquanta, me'n falten de coses. I...
- NO, PERÒ ESTÀ MOLT BÉ, SENYOR PERE.
- Ah, después la mili, la mili, la mili també la vam passà negra, perquè mon vam anà entonces a, mos va tocà a natros la quinta del coranta-quatre, estaen els de la quinta del trenta-huit [alça el dit índex], que havien anat a la guerra, hasta la del coranta-quatre. Estaen plens de soldats a tots els quartels.
- TOTS JUNTS.
-Un ranxo malíssim. Pa, te donaen dos xusquets aixina, poc grossos, poc grossets, i si te'l donaen antes de formà pa marxà al comedor, te donaen el pa, a repartir el pa. Formats, te donaen el pa, i entonces te sentaes allí al llit hasta que te tornaen a avisà a dir-te, a formar i cara al comedor. Si escomençaes a, si no el tocaes, bé. Però si escomençaes a pegà mosset [fa com si el rossegara], n'hi havie dies que anae, quan t'avisaen, quan t'avisaen pa anà a, a entrà al comedó, pa anà al comedor, ja t'havies volat els dos xusquets. I entonces dina sense pa, sopa sense pa, i a l'atre dia pa almorsà, sense pa.
- CLAR.
- Una que tampoc n'hi havien perres, però tampoc en venien en cap puesto, és que no venien pa en cap puesto. Hasta que vam anà, a mi me van trasladà, jo vaig està vent-i-tres mesos a Paterna, d'allí mos van trasladà a dos-cents del quartel meu a Saragossa, a Palafox de Saragossa a l'artilleria. Al vint de Palafox. Allí vam està un mes o per ahí, si fa o no fa, i d'allí mo se van emportà a la frontera.
- LA FRONTERA?
-Entonces se'ls emportaen tots a la frontera. Si haguera estat al quartel que estava a Paterna, tamé me s'hagueren emportat a la frontera, davall de Barbastro o per ahí, Sabiñánigo o no sé quin poble hi ha, que n'hi ha per ahí dalt. I allí vaig acabà la, la, la mili.
- PERQUÈ PER ACÍ PER VILLORES, JO HE SENTIT DIR QUE PER ESTE TROS HI HAN HAGUT MAQUIS.
-Sí.
- HI HAVIEN MAQUIS?
-Sí, ui, ací van està tamé ací.
- AH, SÍ?
-[assenteix amb el cap]
- I, PERÒ VENIEN AL POBLE?
-Home claro que venien.
- I QUÈ FEEN...?
-Lo que passa és que ací molts no els veen malament. Jo no en vaig vore mai cap, però ací a Villores van està. Sí, i ahí a un poblet que se diu davall d'ací, marxant de cara, de cara Sorita, que diuen.
- SÍ.
-Ahí van matà l'alcalde. A Ortells, un poblet que es diu Ortells.
- ELS MAQUIS, EL MATAREN?
-[assenteix amb el cap] Els maquis, els maquis.
- I PER QUÈ EL MATAREN?
-Ai, perquè un o atre anave del terreno este, li tindrie rabia u..., perquè eren de contrapartit, i el van anà a casa, es veu que l'espia, ja fee dies que el vigilaen [es du el dit índex a l'ull] i van anà allà denitet, que diu: "ara estarà a casa", i quidren, i va eixir la dona i diu: "a on està el?". Diu: "a dal", diu: "pos que baixo". Agarren, i allí a la plaça, una placeta que n'hi ha, li peguen dos tirs u quatre, no sé quants van sé, i en Xiva [assenyala cap a un costat], un poble d'ahí la vora que és de Morella, Xiva, tamé un atre.
- I AL FINAL DESAPAREGUEREN ELS MAQUIS?
-I después als masos, els masos són els que més perjudicats van està entonces. Els masos.
- PER QUÈ?
-Perquè els van tindre, els van, els van fe eva, evac, evacuà a tots, del mas. Els van fe marxà als pobles. Perquè claro, s'aco, se, se feen als masos, s'amagaen als masos, anaen a un mas, i, i, i els tenies que donà, i ojo de dir res [es du la mà a la boca]. Ojo de par, de, de dir que ells estan allí o han estat. Entonces te la carregaes tu. I claro, van pensà d'evacuà a tots els masovers que hi havie. Ací va hi haver dos o tres masos d'ací de la vora van vindre ací a Villores, a cases del poble, els animals els tenien, i minjaen allí, se guisaen allí, i, hasta que ja va, se va acabà i ja van di: "bueno, ja podeu tornà al mas". Però, de una, uns temps roïns, roïns, roïns, roïns.

[MUSEU DE LA PARAULA. Arxiu de la Memòria Oral Valenciana. Museu Valencià d'Etnologia. Diputació de València. MOH77-Vallibona-H22.] museudelaparaula.es


 

www.portell.tk  -  portellweb@yahoo.es

Recopilació bibliogràfica i transcripcions de Jacint Cerdà